dimarts, 15 de novembre del 2011

Contribució solidària

Tots deien que "Don José" era un home fet a si mateix. La petita empresa de faenetes i reformes de son pare s'havia transformat en una gran constructora des que va arribar a les seues mans.
Els principis van ser durs, però amb la seua intel·ligència i els contactes que a poc a poc havia estat cultivant, la petita empresa familiar va anar creixent fins transformar-se en l'empresa constructora amb més contractes públiques adjudicades al País Valencià, que era ara. Havia sabut menejar-se, ja fa anys, entre els joves universitaris de dretes que constituïen el nucli dur de les Noves Generacions; les copes pagades mentre parlaven dels seus somnis i de com fer-los realitat, li van donar un plus de futur. I també la inversió que representaven les donacions "anònimes" que realitzava anualment al Partit. Unes donacions que, si bé no podia desgravar-se en eixos moments de la declaració d'hisenda, li reportarien suculents beneficis més avant, quan gràcies a hàbils advocats i economistes (d'eixos que per a resoldre o simplement prevenir la crisi no serveixen, però que per a amagar diners dels més rics són simplement brillants) ja no tinguera que fer-la.
I tota la faena que havia fet durant anys, tots els moviments efectuats entre bambolines, van començar a donar el seu fruit a partir de les eleccions de 1995, quan van accedir al govern de la Generalitat Valenciana un grup d'individus que, com ell, tenien un únic objectiu: folrar-se. A partir d'aleshores, la major part de contractes de la Generalitat, se les adjudicava la seua empresa, de forma que va tenir que crear un ample grup empresarial amb múltiples subsidiàries per tal que no es veguera tant el volum de treball que els governs locals i autonòmics li atorgaven.
"Don José" ara es podia considerar una persona rica. I poderosa. La crisi apenes l'havia afectat donat que, encara que havia estat molt dura per al món del rajol, ell es dedicava principalment a l'obra pública i havia diversificat lo suficient per a suportar el ruixat (transports, gestió de residus, centres comercials...). I els seus contactes polítics el temien donat que sabia molt. Massa.
Els seus fills no anaven a patir gens ni mica. Anaven a una escola "concertada" encara que els requisits d'entrada i els sobrepreus en conceptes com ara uniformes, material, menjador, activitats extraescolars mínimes, la feien plenament privada i elitista. I castellana, és clar.
I "Don José" no pagava impostos. Faltaria més! Un pròcer com ell no podia fer-ho. L'enginyeria fiscal del seus assessors i l'eliminació de l'impost de patrimoni, havien obrat el miracle. I la seua "contribució solidària" a la societat es podia veure per tot arreu: carreteres, bulevards, edificis públics, depuradores... i creació d'ocupació, evidentment. Bé, l'ocupació... la veritat es que aprofitant la crisi havia fet algun que altre ERE en les empreses del seu grup per tal de desfer-se dels treballadors amb contractes més cars i contractar així i a posteriori, altres de més barats i precaris. Coses de negocis.

Raül treballa des de fa dotze anys en una empresa pública de capital totalment públic i controlada per la Generalitat. Vaersa es diu. És un treballador de l'administració valenciana però sense la consideració ni els avantatges laborals dels funcionaris, del personal estatutari o del personal laboral al servei de l'administració.
Raül es considera un treballador afortunat, perquè des de fa uns anys, ja treballa nou mesos a l'any. Abans en treballava set o huit i no generava el suficient atur per tal de sobreviure. Però el sou de la seua parella Laura, al "super", ajudava. A més a més, des de fa molt poc, ha passat d'un contracte precari per obra o servei a un contracte en precari fixe discontinu. Gran avanç! Al menys ara no tindrà que signar el mateix contracte any rere any per una faena que sempre és la mateixa i s'ha de repetir obligatòriament any rere any... encara que resulta curiós que siga la mateixa administració la què permeta en les seues empreses la contractació fraudulenta.
També té una altra alegria, i és que és simple la felicitat en casa del pobre. Ja pot dir que és mileurista! El seu sou ja arriba, mitjançant l'antiguitat i el plus que li paguen per treballar diumenges i festius, als mil euros al mes! Laura, ara, ja no s'enfada pel fet de no veure'l els caps de setmana; el fet és que la van acomiadar pel descens en les vendes del "super" ara fa mig any i pot estar amb ell qualsevol dia que lliure.
Els tres fills de Raül van a una escola pública i, malgrat que el seu pare treballa --encara que en precari-- i la seua mare està tot el dia fora de casa per tal de trobar alguna faena, no poden quedar-se al menjador per falta de diners, ja que la Conselleria els ha retirat la beca. Però el iaio vidu, ajuda.
Però Raül té, a dia de hui, dues preocupacions. La primera és el treball. Els retalls de la Generalitat en les empreses públiques, en Vaersa, amenacen en deixar-lo en el carrer. I no ho entén. No entén com la Generalitat, amb l'excusa de la crisi, retalla en medi ambient i, tanmateix, manté o incrementa les inversions en Fórmula 1, tornejos de golf i de tenis, regates de vaixells... No entén com el partit governant a València diu que quan governe Espanya acabarà amb l'atur i, tanmateix, al País Valencià, pensa deixar en el carrer a milers de treballadors. El Partit. Ell i només ell.
L'altra preocupació és com pagarà el segon termini de la declaració d'hisenda. Perquè a Raül, encara que siga mileurista, encara que estiga contractat en precari, encara que estiga aturat tres mesos a l'any, encara que tinga tres fills, encara que la seua parella estiga aturada, a Raül la declaració li ix positiva. Cobra de l'atur durant tres mesos a l'any i per tant té dos pagadors. I això implica pagar mil euros tots els anys a Hisenda. Una mensualitat completa del seu precari treball. I no sap d'on retallar ja per tal de pagar el segon termini...

A "Don José" els impostos no li preocupen. No en paga cap ni un. A Raül l'ofeguen. Una molt poc solidària contribució.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Economia... domèstica?

-- Cari, tinc una molt mala notícia que donar-te.

-- Ai, Berto, no m'asustes!

-- Mira cari, ja saps que l'empresa últimament no va massa bé. Així que Klaus m'ha cridat al despatx i m'ha dit que sobrava un auxiliar administratiu i que com que jo era el que tenia menys antiguitat...

-- ...que t'han tirat! Ai Berto, jo no he treballat en la vida. Què farem ara si tu no cobres?

-- Bé, alguna cosa cobraré del paro encara que quasi tot el meu sou el cobrava en negre... de totes formes, s'haurem de començar a prémer el cinturó...

-- No n'hi ha més remei... anem a veure... aquest any em sembla que no podràs eixir en l'esquadra de negres de l'alferes...

-- No, no... ni parlar-ne! Això és intocable! Què diran els nostres amics? Que som uns pobretons? No, agafarem els diners del compte dels xiquets de quan vagen a la universitat!

-- I el cotxe, no se'l podrem canviar...

-- D'això res! El cotxe, el xalet en la Plana, l'apartament en Piles i el viatge a la neu d'hivern no és poden tocar! Quedaríem com uns desgraciats davant d'amics i veïns! S'agarra del compte dels xiquets!

-- El sopar fora dels dissabtes...

-- Però és que no m'has entés encara? Hem de mantenir la nostra imatge de riquesa i prosperitat! S'agarra del compte dels xiquets o li demanem diners als teus pares!

-- Però els meus pares ja ens han deixat diners per a l'apartament i el xalet. Recorda que no ens ho podíem permetre, i no sé si ens podran deixar més diners... a més, si fem el que dius, els xiquets es quedaran sense diners per poder anar a la universitat... i què serà del seu futur?

-- Doncs que es posen a treballar en l'obra! O en Mercadona! Eu, Rita, si és que en tu no es pot parlar, no entens res! Bé deixam ara, que vaig a fer el meu currículo per tal de enviar-lo per ahí a veure si algú em contracta.
Vegem... nom, Alberto... cognom, Fabra...

Realitat o ficció? I és que tant a la Generalitat com a "l'Alcoiania" que patim, es couen faves a tothora...

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Jo acuse

Quan aquesta setmana s'ha dut a terme la ja tan comentada Conferència de Pau al País Basc i he pogut escoltar les lamentables i indecents manifestacions dels impresentables Jose Maria Aznar, Esperanza Aguirre i Esteban González Pons, només he pogut que indignar-me absolutament.

Indignar-me absolutament perquè resulta indignant, indecent, criminal, intentar torpedejar l'abandó de les armes d'un grup terrorista i criminal com l'ETA per simples qüestions electorals.  Perquè resulta propi d'individus miserables i arrossegats intentar no perdre vots a costa de la vida dels ciutadans, inclús dels seus militants... però aquest és un cas que es repeteix ja que el 2004 va intentar no perdre vots desprès d'un atemptat criminal, intentant enganyar a tots els espanyols, no siguera que el poble els acusara d'atraure el terrorisme islamista per la seua política bèl·lica a l'Iraq. I perquè no els interessa adonar-se d'aquella dita castellana que diu que a enemic que fuig, pont de plata.

I és que aquesta política infame és propi d'un ramat de personatges en el que els seus màxims dirigents opinen que l'única funció d'un partit polític és guanyar eleccions... jo pensava que la seua màxima funció era servir als ciutadans, però ells pensen que això només és accessori...

I resulta també indecent aquest pensament que embarga a aquests individus de que qualsevol assoliment social no és més que un privilegi del què es pot prescindir si n'hi ha que realitzar mesures d'ajust (bonic eufemisme quan volen parlar de retallades!). Sanitat pública, gratuïta i universal? Privilegi. Educació pública i gratuïta? Privilegi. Ajudes als dependents? Privilegis. Mesures d'integració als discapacitats? Privilegis. Ajudes als aturats? Privilegis...
Ara bé, ajudes a les entitats financeres? Necessàries. Ajudes a l'educació privada? Necessàries. Recolzament a la sanitat privada? Necessari. Ajudes a les associacions afins? Necessàries. Davallada d'impostos a les grans fortunes? Necessària. Fastos, propaganda i autobombo? Necessaris...

I és per això què jo acuse al Partit Popular.

L'acuse d'indecència política i moral, per intentar torpedejar qualsevol forma de dissolució de la banda ETA si no l'han propiciada ells mateix, per tal de traure un rèdit electoral.

L'acuse de despotisme per mantenir despeses absurdes, afavorir els més rics i retallar dels que menys tenen.

L'acuse d'enganyar els ciutadans al no dir quina és la política què realment pretenen dur a fi.

Els acuse de no ser un partit polític, sinó de ser un simple instrument dels lobbys econòmics d'aquest país, d'estar en política per enriquir-se, d'existir només per tal d'augmentar els beneficis dels seus amos.

Els acuse, en fi, de no estar capacitats ni per a dirigir una comunitat de veïns, de no ser dignes del govern estatal, de no ser dignes de la població que volen representar... de fer autèntic fàstic.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Qüestió de prioritats

Ja fa un temps que comencem a entendre i a apreciar la política què pretén implantar el PP de Rajoy en el moment en què guanye (no ho permeta Déu) les properes eleccions del 20-N. A les conegudes retallades en educació en el Madrid de L'Aguirre, la Galícia de Feijoo, la Castella-La Manxa de la Cospedal i la Navarra de Barcina, ara podem afegir també les escandaloses retallades en l'àmbit dels serveis públics que el PP valencià aplica en les nostres terres.

Exemples en tenim massa. Un dels més escandalosos pot ser la retallada que deixava sense beca de menjador a més de 20.000 xiquets. Encara que els seus pares estigueren en l'atur i no cobraren més enllà de la renda social dels 400 euros. Encara que no cobraren més de 1.400 euros per capita a l'any!!! Gràcies a Déu, el Conseller va fer marxa enrere desprès de l'enrenou mediàtic que es va formar i, lògicament, pensant en les properes eleccions... després, temps n'hi ha per tal de tornar a la retallada...

O el deute que es té amb els dependents... supose que esperen que es morin i deixen d'emprenyar i demanar diners!!!

Però n'hi han més d'exemples. La sanitat valenciana tampoc es salva de les retallades. A la ja clàssica retallada encoberta que es produeix al no substituir els professionals quan estan malalts o de vacances (problema que també es dona en educació) o la falta de pagament de la despesa farmacèutica per la qual en breu els creditors deixaran de subministrar medicaments, ara l'ínclit Conseller de Sanitat s'ha tret de la màniga que els valencians estem sans i forts com a roures i no es posem malalts... així que com que no anem a l'hospital, sobren llits que es poden tancar. I els més sans de tots, els alacantins. Supose que serà la dieta a base de res amb res que prenem gràcies a la meravellosa política laboral de la Generalitat. Tanmateix, de les llistes d'espera què ocuparien aquests llits no es menciona res.

I els hospitals tampoc es salven. De fet, els sis què n'hi havien projectats des del 2003 s'ajornen "sine die"... encara recorde la "multitudinària" presentació del projecte d'hospital d'Ontinyent de Camps i eixa coseta xicoteta que li llepava les sabates... Rus crec que li deien (tinc un amic que també tenia un goset que li deien Rus... mmmm no sé perquè m'ha vingut al cap).

Però si una cosa sí que n'hi ha que reconèixer-li al Conseller de Sanitat i al President Fabra és el seu gran sentit de l'humor. Perquè no em direu que això de entregar als pacients una factura fictícia amb la seua despesa farmacèutica no té gràcia!

Supose que a partir d'ara també ens enviaran per correu una altra factura amb el que ens costa cadascun dels corruptes que encara romanen a la Generalitat, o el que ens costa el capritxet de la Fórmula 1, l'absurda Volvo Ocean Race, el no-aeroport de Castelló,el cas Brugal, el cas Gürtel, "il padrino" Fabra...

Com podem observar, la solució per a la crisi per al Partit Popular de Rajoy, és una simple qüestió de prioritats... el que passa és que eixes prioritats no coincideixen amb les de qualsevol persona amb un mínim de decència.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Moments de sinceritat

Aquests dies, algunes persones què no són precisament conegudes pel seu excés de sinceritat, han tingut a bé en obsequiar-nos amb uns moments de sinceritat que els han definit de forma prou ajustada. De dalt a baix:


"Yo voy a decir siempre la verdad. Hay que decir la verdad, por dura que sea, y si no, más vale no decir nada".
Mariano Rajoy (president nacional del PP).
Moltes gràcies, Mariano. Gràcies a les teues sàvies paraules ja sabem perquè habitualment romans calladet quan et pregunten pel teu projecte polític, econòmic, social, pels teus plans d'ocupació, pel Gürtel, per Camps, per Bárcenas... per tot.


"Si la educación es obligatoria y gratuita en una fase, a lo mejor no tiene que ser gratuita y obligatoria en todas las demás fases".
Esperanza Aguirre (Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid).
La senyora Aguirre, com a membre d'una clàssica família de classe alta, ha anat a les millors escoles de pagament a les què es pot anar. Tanmateix, en ella es demostra que l'assistència a les millors escoles potser et puga donar cultura (sembla que no sempre), però no és precís que et done educació. Ni seny.

"Alcoi no se merece un alcalde que nos mienta".
Jorge Sedano (Ex-alcalde d'Alcoi i president local del PP).
Cert, Sedano, cert... completament d'acord. Alcoi mai ha merescut un alcalde que mentisca... Per cert, te n'has adonat que ja no ets alcalde?

diumenge, 4 de setembre del 2011

Urgències

M'ha semblat aquesta setmana que en comptes del Congrés dels Diputats en un dia d'agost, estava al barri de Sant Antoni d'Oriola en un dia de gener. I és que més que un debat sobre les bonances i la conveniència de reformar el text constitucional per a posar límit a les despeses públiques proposat pels autodenominats "grans partits nacionals", més bé semblava el concurs de xarlatans que al mencionat barri es convoca durant les festes del seu patró. I és que un text que segons aquests partits era poc més que sagrat, institucionalitzat i intocable de no ser mitjançant l'absolut consens de tots els espanyols i els partits que els representen, ha estat modificat ràpidament per mor dels misteriosos "mercats" i del seu poc escrupolós afany per acumular riqueses a costa dels sofrits ciutadans.

Però la forma en que se'ns ha venut aquesta reforma als ciutadans ha estat de lo més peculiar, donada la seua similitud a la que fan els participants del concurs d'Oriola, professionals de la venda de productes massa comuns o bàsicament inútils.
"Y no lo vendo por 1000, ni por 900, ni por 800..."
A tots ens ha passat que quan hem anat de compres i hem estat indecisos a l'hora de comprar algun producte, el venedor ens ha pressionat dient-nos que ens teníem que decidir ràpidament perquè n'hi havia més gent interessada... o que en havíem de decidir perquè en el futur el producte en qüestió seria imprescindible per llei... o arguments semblants.

Al Congrés dels Diputats, tant el PSOE com el PP han fet exactament igual: "és urgent --encara que d'aplicació al 2020--..." "el futur d'uns mercats insaciables ens obliga..." ...exactament igual.
"...ni por 500, ni por 400, ni por 300..."
Però el cas és que no ens han venut una peladora d'alls a energia solar, no. La despesa pública, aquella que es pretén tenir completament controlada, és principalment una despesa social per la qual es paguen pensions, sanitat, educació, prestacions per atur, crèdits de l'ICO als nous emprenedors, es proporcionen serveis públics i es paga el personal que els proporciona, es construïxen i mantenen obres d'interés públic... també la despesa militar i d'altres semblants, és clar, però a aquestes despeses no pense que se'ls pose massa control.
"...ni por 100, ni por 90, ni por 80..."
Tanmateix l'aplicació de taxes als moviments financers que provoquen tota aquesta desfeta dels "mercats" o la recuperació dels impostos a les grans fortunes, sembla que ni es planteja.
"...ni por 50, ni por 40, ni por 30..."
I per a acabar-ho d'arrodonir, sense consultar-ho al poble sobirà (ja que el consens entre partits ha estat impossible) mitjançant un referèndum per la ja més que peregrina excusa de la urgència de la mesura.
"...ni por 10, ni por 9, ni por 8..."
Urgències i intimidació al ciutadà pel que amenacen que serà un negre futur... les armes dels que ni tan siquiera són capaços de guanyar el Concurs de Xarlatans d'Oriola.

Hauríem de preparar, com feien a l'antic far-west en casos semblants, el quitrà i les plomes de cara a les eleccions del proper vint de novembre.


diumenge, 14 d’agost del 2011

Perfil baix

És un concepte recurrent en les tertúlies que es poden seguir a la ràdio i televisió definir la democràcia espanyola com a una democràcia jove i de perfil baix. Certament, la nostra democràcia és una de les més joves a Europa. En quant a allò del perfil baix, resulta evident que la classe política espanyola, sobretot la que representa a la dreta, té encara moltes carències possiblement degudes a la seua ubicació en posicions que ja eren velles quan va passar la transició, als individus mediocres i sobreactuats que controlen massa partits, a la seua vinculació ideològica al tardofranquisme o la seua ubicació en la dreta més reaccionària. Països com França, Anglaterra o Alemanya --Itàlia evidentment, menys-- ens poden donar lliçons sobre política en majúscules, què es poden observar en com s'afronta la crisi des d'una perspectiva de servei al ciutadà i no de servir-se del ciutadà. En aquests països, partits tradicionalment rivals i amb postures ideològiques antagòniques, unixen les seues forces per tal de solucionar un gran problema que afecta a la totalitat de la població a la que serveixen. A Espanya això no passa. Ni passarà mentre certa classe política no se n'adone que la meta no és el poder, sinó el servei.

Tanmateix, eixe perfil baix que afecta a gran part de la nostra classe política sembla que no és igualment aplicable a la societat que representa. I estic referint-me a la forma d'afrontar certs problemes socials, econòmics i polítics que s'ha donat en eixos països amb una democràcia històricament consolidada i "la jove democràcia espanyola".

Aquests darrers mesos hem pogut observar la "spanish revolution", el moviment 15-M, com una forma pacífica d'intentar canviar aquelles coses de la nostra jove democràcia que a gran part de la societat no els satisfeia. Pacífic, jove, igualitari, possiblement poc pragmàtic i excessivament utòpic, però un moviment amb clara vocació de actuar i participar. I que amb aquests principis, ha començat a collir resultats pràctics. Tanmateix, aquests dies també hem pogut observar en una d'aquestes democràcies històriques una altra forma de revolta social no tan amable i, diguem-ho clar, democràtica i civilitzada. I els habitants de molts barris de Londres, Birmingham o Liverpool, en poden donar testimoni. Revoltes que ens recorden a les que fa uns anys --i lluny encara la crisi actual-- vam poder vore en una altra de les democràcies consolidades, les revoltes de les banlieue de Paris. En un símil futbolístic és com la crispació i l'agressivitat que representa Mourinho front al seny i la tranquil·litat de Guardiola.

Vol dir açò que possiblement la societat està molt per davant de la classe política que ens governa? És ben possible. Moltes vegades un gran guió, amb actors i actrius de gran prestigi es transforma en una pel·lícula de sèrie B per les males mans d'un mal director. I d'això, en València, en sabem massa.


PD.- Si cal reconéixer darrerament alguna cosa a la democràcia anglesa, és com va afrontar la visita del Papa a les seues terres. Sí, és cert que la població anglesa és majoritàriament anglicana, però el seu estat és, a l'igual que el nostre, un estat aconfessional. I això de cobrar entrada als fidels per tal de veure la missa papal, i així córrer amb les despeses de la visita, em sembla una magnífica, i molt democràtica, idea.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Nits de Penàguila

Teniu raó, n'hi han temes. I temes molt interessants. Quasi tots econòmics o relacionats amb l'avançament electoral, la "nova" política del nou Molt Honorable... però la mandra pròpia de les vacances m'ha mantingut allunyat del teclat. No obstant això, uns amics de Penàguila --diguem-los P i V ja que són molt discrets i, tot siga dit, prefereixen que no se sàpien els seus noms-- m'han enviat un text sobre Penàguila, població d'uns 300 habitants a l'hivern i quasi el triple a l'estiu, al peu de la serra Aitana, que m'ha semblat divertit així que em permet transcriure'l íntegre --només m'he permés la llicència de traduir-lo al català--. Que ho gaudiu!

Deia Enric Valor que una vegada un home del poble, l'oncle Porra, es va trobar un dimoniet una mica fava al qual va enganyar, volant-li el cap d'una escopetada. Segons Valor, el dimoni va perseguir l'oncle Porra fins el poble i sense cap, fins tornar finalment al seu món. Però Valor s'equivocava, perquè a aquest personatge sense cap, el darrer 22 de maig el vam fer alcalde del poble. I no penseu que exagere: a un bon amic, li va caure, l'altre dia, una bossa de avellanes damunt del fruiter, donant la casualitat que una va quedar just damunt d'un meló d'aigua; en veure-ho, el seu fill de quatre anys va dir: "mira papa, és com l'alcalde". I és que el nostre alcalde vendria a ser com Paquirrín, però pujat a un tamboret i amb una mica més de monyo... i amb la boina, és clar, si no de tela, sí intel·lectual.
Bé, l'última d'aquest paio ha estat contractar mitjançant un programa de la Diputació de animació estival, grupets, duos i trios de músics "mataos" o discomòbils totes les nits del mes d'agost, en principi fins les 2 i mitja de la matinada. Ho ha fet perquè diu que és de bades per a l'Ajuntament. I és que el meu iaio ja ho deia: "si a la plaça del poble posaren una pila de fem de gos amb un cartell de "de bades" algun imbècil s'aniria a casa amb les butxaques plenes de cagallons". Clar, com al poble ningú no treballa ni matina, com no n'hi han xiquets menuts i iaios grans que necessiten dormir,  aquest impresentable es salta la llei valenciana de protecció contra la contaminació acústica --la llei 7/2002 de 3 de desembre-- i en compte de protegir els veïns, es dedica a fotre'ls personalment. I és que com ell viu a l'altra banda del poble, pot dormir amb total tranquil·litat. Que és el què fa. O el que pensava que anava a fer, ja que el primer dia, o la primera nit per ser més exactes, es va presentar la guàrdia civil per tal de posar una mica d'ordre en el petit cervell de l'alcalde, a banda que a última hora de la nit, va començar a rebre telefonades en sa casa de gent que volia dormir. I no el van deixar dormir, a ell, quin desgavell! amb tranquil·litat.
I el que ja va ser impressionant, va ser l'actuació del dilluns 8: a tots ens va semblar, al principi, que un parell de jubilats d'algun altre poble i una mica carregadets de café licor, es van pujar a la tarima a tocar el pianillo i destrossar els "hits" dels anys 50 i 60 a base de crits i gorgoritos... si l'alcalde s'haguera pujat a una escala de mà haguera estat una actuació idèntica a la del gitano, el pianillo i la cabra equilibrista. I tots es vam equivocar ja que era una de les actuacions contractades.
Tots els pobles reduint les despeses en festes i cuidant els diners com si no n'hi hagueren (que no n'hi han), i en Penàguila donant pel sac totes les nits amb diners públics... molt propi de les polítiques austeres del PP. I és que és l'aplicació de la política de grans esdeveniments de la Generalitat al món rural i a les alcaldies de boina i cella única.
I aquest només és un dels temes en el que l'alcalde es podria considerar que prevarica ja que coneixent la llei abans esmentada, se la passa pel forro. Perquè d'allò de tallar carrers per tal de sopar ell al mig, o contractar amb fons públics a qui "li passa pels collons" --paraules que ell mateix va dir en un Ple de l'Ajuntament--, ja et contarem un altre dia.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Propaglítica

L'altre dia vaig haver d'anar a l'Hospital d'Alcoi per tal d'acompanyar un familiar i a l'entrada del recinte em vaig adonar d'un detall més que curiós.

A la tanca del recinte n'hi havia col·locat un immens cartell que no posava el que tots haguérem imaginat: "Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi. Conselleria de Sanitat" o alguna cosa semblant, un cartell informatiu què indicara que allò que tenies al davant era l'hospital d'Alcoi.
No. El que allí n'hi havia col·locat era un enorme cartell propagandístic dels èxits reals o imaginaris què ha realitzat el govern popular de la Generalitat. I a l'interior del recinte, sobre un pal gegantí per tal que es veja al menys des de tot el barri, un altre cartell propagandístic encara major. Realitats i somnis, tot barrejat, com qualsevol bon anunci publicitari de qualsevol producte que cal vendre a la major part possible de la població.

"...pero no te digo por dónde."
I és que sembla que al PP sempre li ha interessat més publicitar que informar, com ve demostrant des de fa ja massa anys. Vendre el seu producte --Partit Popular-- per tal de mantenir-se al poder mitjançant la publicitat de fets i de somnis, i, per descomptat, de culpabilitzar de pesta, fam, malalties i mort, a la resta del món. Pur apocalipsi.

Però tota aquesta publicitat costa molts diners. Caldria, per tant, preguntar-se si tots aquests milions d'euros invertits en propaganda i autobombo hagueren estat invertits en qüestions més productives i més raonables, no tendríem millors instal·lacions sanitàries, educatives... en compte d'un deute de 17.895 milions de euros, les pitjors ràtios sanitàries, la major taxa de fracàs escolar i 600.000 aturats... oh, bé, i un immens paisatge de cartells lloant l'acció del consell.

Perquè el PP ha aconseguit fer una barreja del tot inversemblant: ha pogut aconseguir ajuntar la propaganda --l'art de vendre neveres als inuits de Groenlàndia-- amb la política --què hauria de ser l'ofici de servir al poble, encara que a molts això no els entra al cap--.

Han inventat la Propaglítica.

I, és clar, tenint present tot açò i considerant que Rajoy sempre ha dit que el govern pepero valencià era un model de gestió, em fa pànic pensar què és el que ens espera de guanyar les properes eleccions generals!!!

dijous, 21 de juliol del 2011

La Hydra valenciana

"Oh, valent Heracles. Per al teu segon treball, hauràs de donar mort a la fètida Hydra de Lerna.

Però no cregues que serà una tasca senzilla. La Hydra és filla de Tifó i l'Equidna. Té forma de serp i múltiples caps d'alè verinós. Té el seu cau al costat de la font de Amimone, prop del llac de Lerna.

Per matar-la, hauràs de tallar tots els seus caps. Però ves amb compte, perquè per cada cap que talles, dos ocuparan el seu lloc. La teua única oportunitat és cauteritzar cada monyó del coll, després de cada decapitació, amb una torxa ardent, i per tal d'aconseguir-ho hauràs de comptar amb l'ajuda del teu nebot Yolao. Després hauràs d'enterrar el seu únic cap immortal en el camí sagrat que discorre entre Lerna i Eleio.

Però guarda't del rei Euristeo, aquell qui et mana els treballs, ja que si coneix de l'ajuda del teu nebot, decidirà que aquest treball no compta com una de les deu tasques que tens assignades.

I si coneix dels meus consells, dels consells d'Atenea, ja no podràs tornar a disposar de la meva ajuda.

Sort, brau Heracles!"

Bé, tot aquest "rollo" ve al cas de la dimissió del ara ja ex-President Camps, de la decapitació d'un dels principals caps de la Hydra valenciana. Podrà l'Heracles valencià acabar amb aquesta hydra, sense l'ajuda de tots?

És difícil, però val la pena intentar-ho.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Què injusta és la vida!


"...según la denuncia del padre de un alumno, los menores reciben viñetas para colorear con "claro contenido violento en las que se les habla de "caminar hacia un país con más identidad" y de "luchar por nuestra lengua""."

 Aquestes què podem veure ací, són les vinyetes per a pintar, de "clar contingut violent".  I davant aquesta innegable manifestació d'incitació a la violència als xiquets de 5 anys, jo només puc dir què injusta és la vida!

I és injusta perquè el pare d'aquesta criatura potser haguera volgut viure els temps del petit general amb veu aflautada en que, possiblement, l'educació s'haguera adequat millor als seus gustos...
Però va nàixer massa tard i ell mateix no ha pogut gaudir d'aquella educació tan dolçament ultracatòlica, tan suaument violenta, en la que per amor a les criatures se les corria a hòsties per qualsevol tonteria, tan subtilment adoctrinadora en els principis del "movimiento" i la fidelitat a la dictadura, en la que tanta estima se li tenia a la llibertat individual, a la de pensament (de la que ara gaudeix per tal de dir gilipollades com la d'aquesta denúncia) o a la d'expressió (mitjançant la qual, ara, pot dir qualsevol tipus d'imbecil·litats).

I també és injusta perquè és molt possible que a Alcoi no haja pogut trobar una escola que satisfaça les seues aspiracions, cosa més que lògica perquè una escola així és inviable: la prevalença de paranoia i altres tares del comportament (i em referisc als pares) és massa escassa com per a que una escola així poguera tenir rendibilitat econòmica.

Però també és injusta perquè els pares que no poden tenir fills, per tal de poder adoptar una criatura, han de demostrar una i mil vegades la seua capacitat per criar i educar xiquets/etes, de tal forma que qualsevol no pot optar a aquesta adopció. Però gent com aquest individu, sense demostrar cap capacitat, més bé al contrari, pot tenir fills de forma natural, sense cap problema (per a ells, no per als fills, evidentment) i sense adonar-se que el que ara està fent a eixa criatura, es podria titlar de violència infantil ja que la està marcant, està desgraciant-la, per a la resta de la seua vida.

I és que, certament, què injusta és la vida!

PD.- I el que ja resulta més patètic i fastigós és que UPiD li faja ressò a un tarat per tal d'aprofitar la conjuntura i fer-se una mica de propaganda. No amics, la política no és això. Això és més propi dels residents del Projecte Canyet (i que  els voltors em perdonen la metàfora!).

divendres, 8 de juliol del 2011

Això diuen que era... (i 2, de moment)

On s'havia ficat aquella esquerra nacionalista?

Aquest nacionalisme, com havíem dit, va nàixer dins del món universitari. Joves universitaris i professors, seguint el camí què marcava un personatge clau per tal d'entendre el nou nacionalisme valencià, com va ser Joan Fuster, començaren a tractar el tema de la identitat valenciana i el fet diferencial valencià respecte de l'estat espanyol.

Aquest nacionalisme, tractava d'establir un marc teòric en el qual sustentar el fet valencià. I per tal de fer-ho, es van fixar en els veïns del nord. I no van saber o no van voler explicar-ho. Com ja havia dit, aquesta va ser, possiblement, la primera errada. Se li va donar munició a la dreta valenciana espanyolista per tal d'atacar l'incipient moviment nacionalista valencià, titlant-lo de catalanista i venut a l'enemic imperialista del nord.

Però la segona errada va ser molt pitjor. La segona errada va consistir en enrocar-se a la universitat i medis afins, considerant que el poble valencià, possiblement, no estava preparat per tal d'assumir la seua pròpia identitat com a poble. Intentant una mena de nacionalisme il·lustrat, un nacionalisme del poble però sense el poble. Un nacionalisme elitista que situava el seu cap en el món universitari i en la intel·lectualitat valenciana. Una mena de "gauche divine" valenciana.

A més a més, aquest nacionalisme, consolidat al voltant del PSPV, començava a cavar la seua pròpia tomba en unir-se al PSOE. Pensant que podien ser com els seus coreligionaris del PSC i que podrien modular un discurs nacionalista dins del PSOE, no es van adonar que seria el PSOE, com partit de major implantació sociològica al País, el que els acabaria modulant i absorbint (que no assimilant) a ells. Ahí va començar l'imperi dels mediocres dins de certa esquerra del País. L'absoluta professionalització de molts càrrecs del PSOE, que fóra del món polític no tenien cap altra ocupació, va provocar el naixement de famílies polítiques absolutament caïnites al tenir una absoluta incapacitat de pervivència fóra del món de la política. Qüestió literal de supervivència. Una absoluta corrupció del concepte inicial de la política com a servei del poble i no al servei propi. I així fins ara.

I mentre la dreta s'infiltrava pacientment entre les classes i institucions més populars valencianes --constituint el que desprès denominaríem "blaverisme"-- aquesta esquerra nacionalista considerava que no valia la pena fer-ho. Que de forma natural aquest nacionalisme real acabaria penetrant en el poble valencià. Pensant que érem com els catalans, què tenien el fet diferencial introduït als seus gens. Greu equivocació. Aquest nacionalisme elitista era incapaç d'introduir-se en unes classes socials mitjanes-baixes en les que ja havia pres el foc del regionalisme blaver, sobretot a València, de fortes arrels sociològiques agràries.

Ni érem Catalunya, ni ho som, ni hem de pretendre ser-ho. Som valencians i, encara que la major part dels nostres cognoms tinguen un marcat accent català, històricament hem patit un procés d'espanyolització, tant en la nostra base social com en les classes dominants, que els nostres cosins del nord mai no han patit. I això mai s'ha tingut en compte.

Però no siguem catastrofistes. El sentiment nacionalista valencià mai no ha mort. Una llavor va germinar en part de la nostra joventut com testimonien moviments musicals com els que representen "Obrint Pas", "La Gossa Sorda" o "VerdCel". I fenòmens com el que ha representat Mònica Oltra --encara que no compartisc certes estridències-- en l'anterior legislatura, amb una forma de fer política jove i sense el passat que lastra els altres partits amb el ja famós "i tu més", poden arribar a cohesionar-lo al voltant del que hui per hui és el partit que millor representa el sentiment nacional valencià (amb permís de ERPV) desprès de l'assassinat del PSPV a mans del PSOE: el Bloc-Compromís.

I el 22 de maig ens va demostrar que encara n'hi ha esperança, sempre i quan es conte amb el poble valencià. Ara toca treballar. Ara toca no perdre la il·lusió. Ara toca no decepcionar.

Seny i sort.

dimecres, 29 de juny del 2011

Paradoxes

"Han vuelto la intimidación, la chulería y el desprecio a la ley en los ayuntamientos y las diputaciones."

No. Encara que semble mentida, aquestes paraules, pronunciades en seu parlamentària, no ho han estat per Mònica Oltra o Ángel Luna. Ni siquiera per Alarte, Morera ni Sanz. Tampoc es refereixen al PP de Camps. Ni siquiera estan dedicades al País Valencià.

Han estat pronunciades pel senyor Rajoy durant el Debat de l'Estat de la Nació, i en la seua intervenció es referia a Bildu i el País Basc.

Sembla una mica paradoxal, oi que sí?

dilluns, 20 de juny del 2011

Això diuen que era...(1)

Això diuen que era... és el començament més habitual de les rondalles de les nostres terres. Però amb aquestes línies no vaig a contar una ficció, encara que a algú li ho puga semblar.

S'ha escrit molt i, possiblement, massa sobre la transició democràtica al País Valencià i sobre el perquè o, més bé, els perquès del comportament --de l'aparent indiferència-- de la societat valenciana davant la situació política que vivim hui en dia. Jo també vull fer la meua modesta, possiblement discutible o parcial, aportació al tema. La visió d'un observador, dins del lloc observat.

Com ja vaig comentar en altre article, la situació es remunta a l'època de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. Durant aquesta negociació, els autèntics negociadors van ser, d'un costat el valenciano (no és una errada, ho he posat en castellà conscientment) Fernando Abril Martorell --representant del que desprès esdevendria el PP--, ben acompanyat per un dels que van dissenyar l'estratègia del creixement social del blaverisme violent, el finat ucedista Manuel Broseta (i Emilio Attard... bé, ell sempre ha intentat destacar la seua pròpia importància en la Comissió Constitucional, però pel que sembla la seua única funció no anava més enllà de portar els cafés als seus membres --i fer-li la faena bruta a Broseta...--). De l'altra banda, Alfonso Guerra, representant genuí de l'ala més jacobina i centralista del PSOE.

Per part de la dreta, les expectatives autonomistes es podien cenyir al que ells mateix anomenaven un "regionalismo bien entendido". En quant al PSOE, despreciada --com ho era habitualment-- l'ala nacionalista representada pel PSPV, les expectatives tampoc anaven molt més enllà... si de cas anaven a utilitzar el País Valencià com a objecte de canvi amb la dreta per tal de desbloquejar l'estatut andalús.

Com podem veure, el País Valencià no anava més enllà del concepte de "Levante Feliz" i tan sols era útil per tal d'"Ofrenar noves glòries a Espanya".

Però al País, a les acaballes del franquisme, havia aparegut un incipient nacionalisme de caire esquerrà i culte, què representava un problema per a la concepció d'Estat Central que tant PSOE com UCD (i desprès PP) tenien --i tenen, tot siga dit--. Calia eliminar-lo abans que cresquera i poguera transformar-se en un nacionalisme assentat en la societat, semblant al català. Aquesta por, tanmateix, no tenia massa base donat que, al contrari de Catalunya, al País Valencià, el nacionalisme no es trobava arrelat a les capes burgeses de la societat. Ni tan sols a les classes mitjana i mitjana-baixa que eren les majoritàries al País.

L'incipient nacionalisme valencià, havia nascut en les capes més intel·lectuals i progressistes del moviment antifranquista, amb una forta implantació dins de la Universitat. Mentrestant, eixes classes mitjana i mitjana-baixa què constituïen la major part de la societat valenciana, buscaven la seua pròpia identitat fora del règim. Era un mos massa temptador per una dreta que sabia que la tendència natural de la societat valenciana, en la seua majoria treballadora, era votar a les esquerres.

I així, amb la meticulosa planificació de la dreta valenciana encapçalada per Broseta i Attard i amb la interessada col·laboració de Maria Consuelo Reyna, copropietària de Las Provincias, i personatges com Casp i Adlert, què controlaven Lo Rat Penat, les postures del secessionisme cultural que buscava l'apropament a Madrid en contraposició d'un suposat --i absurd, caldria dir-- imperialisme català, es van anar fent lloc entre les classes mitjanes de la societat valenciana. El blaverisme i la dreta més cavernícola i agrària es van infiltrar, més profundament si cap, en els costums folklòrics, de festa i diversió, dels ciutadans d'aquest País. Així, a dia de hui, la seua presència en falles i fogueres, barraques i casals... en el món faller, en el dels moros i cristians o en qualsevol organització festivo-folklòrica, és aclaparadora.

La llavor estava sembrada. La dreta valenciana sabia que qui controla la base desprès serà capaç d'escalar fins el cim. Quan les classes mitjanes es dretitzaren com a conseqüència de la millora en l'estat del benestar, què ja s'intuïa, i que faria que fins i tot la major part de la nostra societat es considerara membre de la classe mitjana-alta, ja s'arreplegarien els resultats. Com així va ser.

Però, i l'esquerra nacionalista? On s'havia ficat aquest nacionalisme?

dijous, 16 de juny del 2011

Hipòtesi





Sempre havia pensat que calia molt de fetge per tal de ser un autèntic malparit. Aquesta hipòtesi es va confirmar quan em vaig assabentar que Carlos Fabra ja anava per la seua segona víscera...

dimecres, 15 de juny del 2011

La creu i l'espasa

Ja fa massa temps que al País Valencià la política viu una permanent degradació. Potser des del mateix naixement de la democràcia i de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. En aquesta negociació, l'incipient nacionalisme d'esquerres va ser ràpidament neutralitzat pels negociadors dels partits espanyolistes: Abril Martorell --representant del que després donaria lloc al PP-- i Alfonso Guerra --PSOE--... però eixe és un tema molt ample i en el què tinc molt d'interés per tractar-lo en articles futurs.

El fet és que aquella què és la tasca principal d'un polític, il·lusionar, donar fe i esperances, servir i marcar un camí, un bon camí per a la societat, s'ha pervertit fins transformar-se en una paròdia de si mateix: eliminar qualsevol tipus d'il·lusió per tal de perpetuar-se al poder, eliminar qualsevol esperança per tal de que no es qüestionen les decisions preses. I tot per tal de servir-se de la societat, no de servir-la.

Una de les demostracions més palpables d'aquesta degradació la podem trobar en aquells que han estat la segona autoritat autonòmica des de ja fa decennis, els presidents de les Corts. Potser alguns dels personatges més tètrics i nefastos de la política valenciana han ostentat aquest càrrec. Fixeu-vos si no: González Lizondo, Héctor Villalba, Julio de España... i ara Juan Cotino (i el vicepresident primer...Font de Mora!!! s'ha arribat al súmmum de desprestigi de la institució...).

Juan Cotino, una persona què ha demostrat infinitat de vegades la seua pobresa intel·lectual i la  repugnància de la seua moral. I no cal anar massa lluny per tal d'assabentar-se de tot açò. La seua qualitat intel·lectual resulta més que evident. I també lo repugnant que resulta la seua qualitat moral --i no em referisc a allò què és vox populi en la seua Xirivella natal sobre lo estrictament que porta la lectura del capítol 18, versicle 16, de l'evangeli de Lucas--.

Resulta quant a poc curiosa la interpretació que un membre de l'Opus, com ell, fa de la virtut  de la caritat cristiana, dirigint, mentre ha estat Conseller, eixa caritat no sobre els més necessitats, sinó sobre la seua família a través del seu grup d'empreses. Sembla més bé el pecat capital d'avarícia que la virtut cristiana de la caritat.

També és una persona donada a l'ira, un altre dels pecats capitals. I sinó que li ho pregunten a Mònica Oltra que va rebre els seus insults bròfecs i quartellers durant un dels molts debats parlamentaris que van protagonitzar.

Ara, això sí, en quant al pecat capital de peresa, poc se li pot atribuir... de fet, quan va ser regidor responsable de la policia municipal en l'Ajuntament de València, aquest cos policial va tenir una gran diligència per tal de catalogar en fitxes policials a tots aquells amb aspecte sospitós i als quals definien com putes, maricons, moros... llàstima! Li van faltar els típics qualificatius que solen posar els que són com ell acompanyant eixos conceptes... El premi a la seua diligència va ser el nomenament com Director de la Policia durant l'etapa Aznar...

I ara ens mostra la seua arrogància i supèrbia --un dels pitjors pecats capitals--. Davant la aconfessionalitat de l'Estat espanyol manifestada en la seua estimada Constitució, plantifica un crucifix presidint la més important de les institucions valencianes. I és que Cotino pensa que la seua paraula és llei... per damunt de qualsevol altra llei de l'home... Sense comentaris.

Tan sols m'agradaria saber quina reacció tendria com a President de les Corts, davant de l'aparició d'una diputada musulmana amb el niqab o el chador. O davant d'un diputat gai enarborant en el seu escó una bandera de l'arc de Sant Martí. O davant d'un diputat que col·loque al seu escó una creu invertida... supose que davant d'aquests casos, similars al que ell protagonitza, la seua postura seria ben distinta a la que manté hui mateix davant del crucifix. Simple i repugnant hipocresia per part d'un membre del partit més corrupte de la història recent d'aquest País.

Només desitge que la Justícia d'aquest País, deixe de fixar-se en l'estàtua d'aquell general petit i amb la veu aflautada què, per fi!, han retirat de les nostres places majors, i es fixe en la de la dama dels ulls embenats, la romana i l'espasa.

dijous, 9 de juny del 2011

Insistint en l'alcoiania

Han passat ja dues setmanes des de la celebració de les eleccions locals i autonòmiques i per a alguns la ressaca encara no ha desaparegut.

Per exemple, a nivell local resulten sorprenents les declaracions dels derrotats Peralta i Pastor (Sedano sembla que s'ha quedat mut, què és el que passa quan el titellaire abandona la seua titella...). Fa molt pocs dies el PP li va oferir a EU qualsevol regidoria que desitjara i la immediata paralització de tots els projectes estrela del PP que volguera, a canvi de l'alcaldia.

Doncs bé, desprès que EU, molt coherentment, rebutjara l'oferiment --com per altra banda era més que lògic--, apareix el tal Pastor amollant que la demanda d'EU de paralitzar els projectes estrela del PP per tal de negociar el nou govern local amb PSOE i Bloc és un xantatge... però borinot, que vosaltres li ho vau oferir sense que us ho demanaren!!! A veure si t'assabentes d'una vegada que els alcoians no som tan estúpids com tu penses!!!

I en quant a l'inefable Peralta, continua en la matraca que la paralització del blablabla dels projectes del PP --blablabla perquè molt s'ha dit, molt s'ha fet propaganda, però ningú encara no ha vist res... fora de pelotassos i il·legalitats, és clar-- seria un clar retrocés per Alcoi.

Com sempre, insistint en l'alcoiania (i què dimonis pensarà Miguel que és això? Al menys queda bé, perquè si el nostre poble siguera Catamarruc --catamarruquia?--, o Gaianes --Ganyania?--, o...).

Però també cal insistir en eixos projectes que porten en boca del ex-conseller des del 2000. Pàrquing de la Rosaleda, il·legalitat amb clars indicis de nepotisme què haurem de pagar entre tots; urbanització de Serelles, pelotasso en fallida i amb clares irregularitats i il·legalitats què ens costarà uns bons diners; Boulevard, pelotasso despòtic, passant-se la participació ciutadana per l'entrecama i què arruïnarà les arques municipals durant decennis; hotel de la Font Roja, atemptat ecològic contra el cor d'Alcoi amb arrogància i xuleria; polígon de la Canal, animalada ambiental perduda al limbe dels impius què pot destruir el major aqüífer d'Alcoi; camp de golf de Xirillent, pelotasso urbanístic i ambiental amb clar tracte de favor a l'amiguet Ramon Doménech... continue? L'eliminació d'aquests projectes seria, evidentment, un enorme pas endavant per al poble d'Alcoi i els seus habitants. Seria un clar símptoma de progrés.

Un altre al que el temps no millora és a l'ínclit Font de Mora. Ara, per tal de minar una mica més la nostra llengua, s'ha tret de la màniga un decret que pretén que un terç de l'ensenyament es faça en anglès, un terç en la llengua de l'imperi i un terç --quin remei-- en valencià... Fonti, xaval, que se t'ha oblidat el xinés!!! A més a més, pots millorar la parida: un desè en castellà, un desè en angles, un desè en --quin remei-- valencià, un desè en xinés, un desè en maorí, un desè en cibemba, un desè en hausa, un desè en sard, un desè en gaèlic i un desè en quítxua. Si hi haguera un Nobel a la tonteria, aquest element tendria a casa la col·lecció completa...

dimarts, 7 de juny del 2011

Perxes "ecològiques" per penjar tots els casos de corrupció PePera. I si sobra alguna, que no crec,  Camps pot utilitzar-la per tal de guardar els seus molts vestits, tant els que paga (???) com els que no...

dimecres, 25 de maig del 2011

Matemàgiques electorals

Abans de res, voldria felicitar al poble d'Alcoi per haver demostrat, aquest diumenge electoral, molt més seny dels que alguns li suposaven. Desgraciadament no puc dir el mateix de la resta del País Valencià --obviant honroses excepcions-- on el recolzament al partit que ha provocat la major crisi econòmica en la història del País, el partit que ens ha fet coneguts al llarg de tot el món pels seus xanxullos i les seues múltiples corrupteles, el partit que ens ha fet eixir en totes les revistes occidentals d'humor per inaugurar aeroports sense avions o per insultar als discapacitats --com fa Rus--, ha estat majoritari. De totes formes, eixe recolzament ha disminuït molt, malgrat que la curiosa llei electoral que tenim els atorgue un escó més. Analitzem amb perspicàcia.

Observarem principalment l'evolució electoral dels dos partits majoritaris, PP i PSOE, ja que tant Compromís com EUPV, --els altres partits que han aconseguit representació parlamentària-- són més difícils d'analitzar ja que el 2007 es van presentar col·ligats.

El PSOE ha tingut un descens d'uns 150.000 vots, el que li ha representat una pèrdua de 5 escons. Podem deduir, aleshores, que aproximadament cada 30.000 vots li han representat la pèrdua d'un escó. Si observem els vots de Compromís (una mica més de 175.000 i 6 escons) i d'EUPV (145.000 vots aproximadament i 5 escons), podríem arribar també a aquesta conclusió. Pam amunt, pam avall.

Però ara ve lo bo. El PP ha tingut una pèrdua de 70.000 vots aproximadament, un 4% percentual, passant del 52% al 48% del recolzament popular i perdent també, per tant, la majoria del vot emés. Però --oh, màgia d'Hont!-- el PP augmenta en un escó la seua representació parlamentària i la seua majoria absoluta en les Corts. La lògica ens espentaria a pensar, aleshores, que una pèrdua de 70.000 votants implica un augment(???) d'un escó. Matemàtica recreativa? No, autèntiques matemàgiques electorals.

I, què conclusió podem extreure de tot açò? Que les matemàtiques fallen? Que en la Junta Electoral no saben sumar? O que a aquesta llei electoral --a mes d'allò del percentatge necessari per tal d'obtenir representació-- li cal una important revisió?

Vosaltres mateixos.

dissabte, 21 de maig del 2011

Reflexió

Si la jornada de reflexió servira per a que realment el poble valencià reflexione, pense, abans d'emetre el seu vot, el futur polític de Camps i tots els seus adlàters al País, seria molt, però que molt negre...

Serem capaços de pensar, de reflexionar, de utilitzar eixa facultat que ens diferencia dels escarabats cornuts o continuarem sent eixos valencianets que se'n foten de tot --pensant que això els fa diferents, i per això són millors-- encara que són la rialla de tot el món?

Els vostres fills estan a les places de les ciutats concentrats... us donen la lliçó que mai heu estat capaços d'ensenyar-los!!!

Aprofiteu-la, penseu, reflexioneu... VOTEU!!!

dimecres, 18 de maig del 2011

Popurri electoral

Sí, és cert. Havia decidit no parlar de política durant aquests dies de campanya electoral, per no sobresaturar-vos d'aquesta temàtica, però davant la insistència d'alguns de prendre'ns per encara més imbècils del que semblem la resta de l'any, he tingut que rectificar la meua decisió.


Succés i Fet

Encara n'hi ha gent que confon els termes successos i fets. Possiblement no van vore Barri Sèsam durant la seua infantesa encara que això no els disculpa.

La qüestió és que sentint la propaganda del Partit Popular d'Alcoi en la seua campanya per a les municipals, qualsevol persona pot adonar-se que dins dels mèrits que s'atribueixen confonen clarament els successos que han ocorregut durant el temps que han governat amb allò que ells han fet. Per exemple, un succés pot ser la construcció del CADA però ells no l'han fet; més bé al contrari, van posar tots els problemes que van poder per tal que els Campsistes no pogueren atribuir-se el mèrit. O l'autovia construïda pel Ministeri i que van intentar paralitzar per tal de guanyar algun rèdit electoral.

El problema és que dins de poc també s'atribuiran el mèrit del naixement de la meua filla xicoteta intentant guanyar-se el meu vot, però per la mateixa regla de tres, s'atribuiran també la seua concepció... i això ja no m'agrada tant.


La jungla... 5?

Escoltar la cunya radiofònica del PP alcoià (en castellà, és clar), amb totes eixes bovades que diu --ideades, supose, que per Peralta o Pastor... no imagine cap altre amb eixe nivell intel·lectual-- i amb la veu de Bruce Willis, em fa venir al cap la imatge de que aquesta ciutat s'ha transformat en una autèntica jungla des que governa el Partit Popular. Només espere que a partir del dia 22 aquesta veu els diga als seus patrons allò de "En ocasiones veo muertos".


Bildu

El PP ha intentat esmenar-li la plana al Tribunal Constitucional --sí, eixe tribunal que van considerar tan equànime, imparcial i just quan va retallar l'estatut català--, al que sembla que consideren partidista, injust i inclús immoral, i demanar la il·legalització de Bildu perquè un etarra que havia complit condemna, a la seua eixida de presó exhibia un cartell de recolzament a la dita coalició. Des d'ací, em permet recomanar-los als pròxims etarres que isquen de presó, que porten cartells de recolzament al Partit Popular i els seus innumerables imputats per corrupció... supose que per coherència demanaran la seua pròpia autodissolució.


L'avi de Zapatero

Sembla que Camps pensa que l'avi de Zapatero no li va donar prou afecte quan era xicotet. Bé, jo pense que el pare de Camps el que no li va donar són les dues bufetades que li calien la primera vegada que el va veure clavant mà al moneder de sa mare. Possiblement la seua situació judicial i la nostra situació econòmica no serien les mateixes.


Espanyols

Quan a Rajoy li pregunten pel finançament il·legal del Partit Popular, respon amb un "Que yo sepa, no", com dient "Y si se descubre, yo no sé nada". A mi em sembla una autèntica covardia que no es mulle ni es responsabilitze, però per a l'ínclit Paquito Camps, Rajoy és un espanyol de veritat, en contraposició amb tots aquells que no combreguen amb les seues paranoies i les seues corrupteles... i desprès no voldran que augmenten els sentiments nacionalistes (perifèrics) i que molta gent estiga deixant de sentir-se espanyola!!!


Photoshop

I, per cert, s'heu fixat en els cartells de Camps? Eixa mirada perduda i inexpressiva, eixa pell de plàstic, eixes arrugues d'expressió inexistents...

És evident que intentar retocar amb el Photoshop tot allò que expressa un rostre, tot allò que en ell es pot llegir, per tal de que no es veja en un cartell --és molt fàcil descobrir la culpabilitat i la mentira mirant els ulls-- porta a això, a que semble que li han fet la foto al ninot indultat d'aquest any...


dimarts, 10 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.