dimarts, 15 de novembre del 2011

Contribució solidària

Tots deien que "Don José" era un home fet a si mateix. La petita empresa de faenetes i reformes de son pare s'havia transformat en una gran constructora des que va arribar a les seues mans.
Els principis van ser durs, però amb la seua intel·ligència i els contactes que a poc a poc havia estat cultivant, la petita empresa familiar va anar creixent fins transformar-se en l'empresa constructora amb més contractes públiques adjudicades al País Valencià, que era ara. Havia sabut menejar-se, ja fa anys, entre els joves universitaris de dretes que constituïen el nucli dur de les Noves Generacions; les copes pagades mentre parlaven dels seus somnis i de com fer-los realitat, li van donar un plus de futur. I també la inversió que representaven les donacions "anònimes" que realitzava anualment al Partit. Unes donacions que, si bé no podia desgravar-se en eixos moments de la declaració d'hisenda, li reportarien suculents beneficis més avant, quan gràcies a hàbils advocats i economistes (d'eixos que per a resoldre o simplement prevenir la crisi no serveixen, però que per a amagar diners dels més rics són simplement brillants) ja no tinguera que fer-la.
I tota la faena que havia fet durant anys, tots els moviments efectuats entre bambolines, van començar a donar el seu fruit a partir de les eleccions de 1995, quan van accedir al govern de la Generalitat Valenciana un grup d'individus que, com ell, tenien un únic objectiu: folrar-se. A partir d'aleshores, la major part de contractes de la Generalitat, se les adjudicava la seua empresa, de forma que va tenir que crear un ample grup empresarial amb múltiples subsidiàries per tal que no es veguera tant el volum de treball que els governs locals i autonòmics li atorgaven.
"Don José" ara es podia considerar una persona rica. I poderosa. La crisi apenes l'havia afectat donat que, encara que havia estat molt dura per al món del rajol, ell es dedicava principalment a l'obra pública i havia diversificat lo suficient per a suportar el ruixat (transports, gestió de residus, centres comercials...). I els seus contactes polítics el temien donat que sabia molt. Massa.
Els seus fills no anaven a patir gens ni mica. Anaven a una escola "concertada" encara que els requisits d'entrada i els sobrepreus en conceptes com ara uniformes, material, menjador, activitats extraescolars mínimes, la feien plenament privada i elitista. I castellana, és clar.
I "Don José" no pagava impostos. Faltaria més! Un pròcer com ell no podia fer-ho. L'enginyeria fiscal del seus assessors i l'eliminació de l'impost de patrimoni, havien obrat el miracle. I la seua "contribució solidària" a la societat es podia veure per tot arreu: carreteres, bulevards, edificis públics, depuradores... i creació d'ocupació, evidentment. Bé, l'ocupació... la veritat es que aprofitant la crisi havia fet algun que altre ERE en les empreses del seu grup per tal de desfer-se dels treballadors amb contractes més cars i contractar així i a posteriori, altres de més barats i precaris. Coses de negocis.

Raül treballa des de fa dotze anys en una empresa pública de capital totalment públic i controlada per la Generalitat. Vaersa es diu. És un treballador de l'administració valenciana però sense la consideració ni els avantatges laborals dels funcionaris, del personal estatutari o del personal laboral al servei de l'administració.
Raül es considera un treballador afortunat, perquè des de fa uns anys, ja treballa nou mesos a l'any. Abans en treballava set o huit i no generava el suficient atur per tal de sobreviure. Però el sou de la seua parella Laura, al "super", ajudava. A més a més, des de fa molt poc, ha passat d'un contracte precari per obra o servei a un contracte en precari fixe discontinu. Gran avanç! Al menys ara no tindrà que signar el mateix contracte any rere any per una faena que sempre és la mateixa i s'ha de repetir obligatòriament any rere any... encara que resulta curiós que siga la mateixa administració la què permeta en les seues empreses la contractació fraudulenta.
També té una altra alegria, i és que és simple la felicitat en casa del pobre. Ja pot dir que és mileurista! El seu sou ja arriba, mitjançant l'antiguitat i el plus que li paguen per treballar diumenges i festius, als mil euros al mes! Laura, ara, ja no s'enfada pel fet de no veure'l els caps de setmana; el fet és que la van acomiadar pel descens en les vendes del "super" ara fa mig any i pot estar amb ell qualsevol dia que lliure.
Els tres fills de Raül van a una escola pública i, malgrat que el seu pare treballa --encara que en precari-- i la seua mare està tot el dia fora de casa per tal de trobar alguna faena, no poden quedar-se al menjador per falta de diners, ja que la Conselleria els ha retirat la beca. Però el iaio vidu, ajuda.
Però Raül té, a dia de hui, dues preocupacions. La primera és el treball. Els retalls de la Generalitat en les empreses públiques, en Vaersa, amenacen en deixar-lo en el carrer. I no ho entén. No entén com la Generalitat, amb l'excusa de la crisi, retalla en medi ambient i, tanmateix, manté o incrementa les inversions en Fórmula 1, tornejos de golf i de tenis, regates de vaixells... No entén com el partit governant a València diu que quan governe Espanya acabarà amb l'atur i, tanmateix, al País Valencià, pensa deixar en el carrer a milers de treballadors. El Partit. Ell i només ell.
L'altra preocupació és com pagarà el segon termini de la declaració d'hisenda. Perquè a Raül, encara que siga mileurista, encara que estiga contractat en precari, encara que estiga aturat tres mesos a l'any, encara que tinga tres fills, encara que la seua parella estiga aturada, a Raül la declaració li ix positiva. Cobra de l'atur durant tres mesos a l'any i per tant té dos pagadors. I això implica pagar mil euros tots els anys a Hisenda. Una mensualitat completa del seu precari treball. I no sap d'on retallar ja per tal de pagar el segon termini...

A "Don José" els impostos no li preocupen. No en paga cap ni un. A Raül l'ofeguen. Una molt poc solidària contribució.