diumenge, 14 d’agost del 2011

Perfil baix

És un concepte recurrent en les tertúlies que es poden seguir a la ràdio i televisió definir la democràcia espanyola com a una democràcia jove i de perfil baix. Certament, la nostra democràcia és una de les més joves a Europa. En quant a allò del perfil baix, resulta evident que la classe política espanyola, sobretot la que representa a la dreta, té encara moltes carències possiblement degudes a la seua ubicació en posicions que ja eren velles quan va passar la transició, als individus mediocres i sobreactuats que controlen massa partits, a la seua vinculació ideològica al tardofranquisme o la seua ubicació en la dreta més reaccionària. Països com França, Anglaterra o Alemanya --Itàlia evidentment, menys-- ens poden donar lliçons sobre política en majúscules, què es poden observar en com s'afronta la crisi des d'una perspectiva de servei al ciutadà i no de servir-se del ciutadà. En aquests països, partits tradicionalment rivals i amb postures ideològiques antagòniques, unixen les seues forces per tal de solucionar un gran problema que afecta a la totalitat de la població a la que serveixen. A Espanya això no passa. Ni passarà mentre certa classe política no se n'adone que la meta no és el poder, sinó el servei.

Tanmateix, eixe perfil baix que afecta a gran part de la nostra classe política sembla que no és igualment aplicable a la societat que representa. I estic referint-me a la forma d'afrontar certs problemes socials, econòmics i polítics que s'ha donat en eixos països amb una democràcia històricament consolidada i "la jove democràcia espanyola".

Aquests darrers mesos hem pogut observar la "spanish revolution", el moviment 15-M, com una forma pacífica d'intentar canviar aquelles coses de la nostra jove democràcia que a gran part de la societat no els satisfeia. Pacífic, jove, igualitari, possiblement poc pragmàtic i excessivament utòpic, però un moviment amb clara vocació de actuar i participar. I que amb aquests principis, ha començat a collir resultats pràctics. Tanmateix, aquests dies també hem pogut observar en una d'aquestes democràcies històriques una altra forma de revolta social no tan amable i, diguem-ho clar, democràtica i civilitzada. I els habitants de molts barris de Londres, Birmingham o Liverpool, en poden donar testimoni. Revoltes que ens recorden a les que fa uns anys --i lluny encara la crisi actual-- vam poder vore en una altra de les democràcies consolidades, les revoltes de les banlieue de Paris. En un símil futbolístic és com la crispació i l'agressivitat que representa Mourinho front al seny i la tranquil·litat de Guardiola.

Vol dir açò que possiblement la societat està molt per davant de la classe política que ens governa? És ben possible. Moltes vegades un gran guió, amb actors i actrius de gran prestigi es transforma en una pel·lícula de sèrie B per les males mans d'un mal director. I d'això, en València, en sabem massa.


PD.- Si cal reconéixer darrerament alguna cosa a la democràcia anglesa, és com va afrontar la visita del Papa a les seues terres. Sí, és cert que la població anglesa és majoritàriament anglicana, però el seu estat és, a l'igual que el nostre, un estat aconfessional. I això de cobrar entrada als fidels per tal de veure la missa papal, i així córrer amb les despeses de la visita, em sembla una magnífica, i molt democràtica, idea.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Nits de Penàguila

Teniu raó, n'hi han temes. I temes molt interessants. Quasi tots econòmics o relacionats amb l'avançament electoral, la "nova" política del nou Molt Honorable... però la mandra pròpia de les vacances m'ha mantingut allunyat del teclat. No obstant això, uns amics de Penàguila --diguem-los P i V ja que són molt discrets i, tot siga dit, prefereixen que no se sàpien els seus noms-- m'han enviat un text sobre Penàguila, població d'uns 300 habitants a l'hivern i quasi el triple a l'estiu, al peu de la serra Aitana, que m'ha semblat divertit així que em permet transcriure'l íntegre --només m'he permés la llicència de traduir-lo al català--. Que ho gaudiu!

Deia Enric Valor que una vegada un home del poble, l'oncle Porra, es va trobar un dimoniet una mica fava al qual va enganyar, volant-li el cap d'una escopetada. Segons Valor, el dimoni va perseguir l'oncle Porra fins el poble i sense cap, fins tornar finalment al seu món. Però Valor s'equivocava, perquè a aquest personatge sense cap, el darrer 22 de maig el vam fer alcalde del poble. I no penseu que exagere: a un bon amic, li va caure, l'altre dia, una bossa de avellanes damunt del fruiter, donant la casualitat que una va quedar just damunt d'un meló d'aigua; en veure-ho, el seu fill de quatre anys va dir: "mira papa, és com l'alcalde". I és que el nostre alcalde vendria a ser com Paquirrín, però pujat a un tamboret i amb una mica més de monyo... i amb la boina, és clar, si no de tela, sí intel·lectual.
Bé, l'última d'aquest paio ha estat contractar mitjançant un programa de la Diputació de animació estival, grupets, duos i trios de músics "mataos" o discomòbils totes les nits del mes d'agost, en principi fins les 2 i mitja de la matinada. Ho ha fet perquè diu que és de bades per a l'Ajuntament. I és que el meu iaio ja ho deia: "si a la plaça del poble posaren una pila de fem de gos amb un cartell de "de bades" algun imbècil s'aniria a casa amb les butxaques plenes de cagallons". Clar, com al poble ningú no treballa ni matina, com no n'hi han xiquets menuts i iaios grans que necessiten dormir,  aquest impresentable es salta la llei valenciana de protecció contra la contaminació acústica --la llei 7/2002 de 3 de desembre-- i en compte de protegir els veïns, es dedica a fotre'ls personalment. I és que com ell viu a l'altra banda del poble, pot dormir amb total tranquil·litat. Que és el què fa. O el que pensava que anava a fer, ja que el primer dia, o la primera nit per ser més exactes, es va presentar la guàrdia civil per tal de posar una mica d'ordre en el petit cervell de l'alcalde, a banda que a última hora de la nit, va començar a rebre telefonades en sa casa de gent que volia dormir. I no el van deixar dormir, a ell, quin desgavell! amb tranquil·litat.
I el que ja va ser impressionant, va ser l'actuació del dilluns 8: a tots ens va semblar, al principi, que un parell de jubilats d'algun altre poble i una mica carregadets de café licor, es van pujar a la tarima a tocar el pianillo i destrossar els "hits" dels anys 50 i 60 a base de crits i gorgoritos... si l'alcalde s'haguera pujat a una escala de mà haguera estat una actuació idèntica a la del gitano, el pianillo i la cabra equilibrista. I tots es vam equivocar ja que era una de les actuacions contractades.
Tots els pobles reduint les despeses en festes i cuidant els diners com si no n'hi hagueren (que no n'hi han), i en Penàguila donant pel sac totes les nits amb diners públics... molt propi de les polítiques austeres del PP. I és que és l'aplicació de la política de grans esdeveniments de la Generalitat al món rural i a les alcaldies de boina i cella única.
I aquest només és un dels temes en el que l'alcalde es podria considerar que prevarica ja que coneixent la llei abans esmentada, se la passa pel forro. Perquè d'allò de tallar carrers per tal de sopar ell al mig, o contractar amb fons públics a qui "li passa pels collons" --paraules que ell mateix va dir en un Ple de l'Ajuntament--, ja et contarem un altre dia.