dilluns, 25 de juliol del 2011

Propaglítica

L'altre dia vaig haver d'anar a l'Hospital d'Alcoi per tal d'acompanyar un familiar i a l'entrada del recinte em vaig adonar d'un detall més que curiós.

A la tanca del recinte n'hi havia col·locat un immens cartell que no posava el que tots haguérem imaginat: "Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi. Conselleria de Sanitat" o alguna cosa semblant, un cartell informatiu què indicara que allò que tenies al davant era l'hospital d'Alcoi.
No. El que allí n'hi havia col·locat era un enorme cartell propagandístic dels èxits reals o imaginaris què ha realitzat el govern popular de la Generalitat. I a l'interior del recinte, sobre un pal gegantí per tal que es veja al menys des de tot el barri, un altre cartell propagandístic encara major. Realitats i somnis, tot barrejat, com qualsevol bon anunci publicitari de qualsevol producte que cal vendre a la major part possible de la població.

"...pero no te digo por dónde."
I és que sembla que al PP sempre li ha interessat més publicitar que informar, com ve demostrant des de fa ja massa anys. Vendre el seu producte --Partit Popular-- per tal de mantenir-se al poder mitjançant la publicitat de fets i de somnis, i, per descomptat, de culpabilitzar de pesta, fam, malalties i mort, a la resta del món. Pur apocalipsi.

Però tota aquesta publicitat costa molts diners. Caldria, per tant, preguntar-se si tots aquests milions d'euros invertits en propaganda i autobombo hagueren estat invertits en qüestions més productives i més raonables, no tendríem millors instal·lacions sanitàries, educatives... en compte d'un deute de 17.895 milions de euros, les pitjors ràtios sanitàries, la major taxa de fracàs escolar i 600.000 aturats... oh, bé, i un immens paisatge de cartells lloant l'acció del consell.

Perquè el PP ha aconseguit fer una barreja del tot inversemblant: ha pogut aconseguir ajuntar la propaganda --l'art de vendre neveres als inuits de Groenlàndia-- amb la política --què hauria de ser l'ofici de servir al poble, encara que a molts això no els entra al cap--.

Han inventat la Propaglítica.

I, és clar, tenint present tot açò i considerant que Rajoy sempre ha dit que el govern pepero valencià era un model de gestió, em fa pànic pensar què és el que ens espera de guanyar les properes eleccions generals!!!

dijous, 21 de juliol del 2011

La Hydra valenciana

"Oh, valent Heracles. Per al teu segon treball, hauràs de donar mort a la fètida Hydra de Lerna.

Però no cregues que serà una tasca senzilla. La Hydra és filla de Tifó i l'Equidna. Té forma de serp i múltiples caps d'alè verinós. Té el seu cau al costat de la font de Amimone, prop del llac de Lerna.

Per matar-la, hauràs de tallar tots els seus caps. Però ves amb compte, perquè per cada cap que talles, dos ocuparan el seu lloc. La teua única oportunitat és cauteritzar cada monyó del coll, després de cada decapitació, amb una torxa ardent, i per tal d'aconseguir-ho hauràs de comptar amb l'ajuda del teu nebot Yolao. Després hauràs d'enterrar el seu únic cap immortal en el camí sagrat que discorre entre Lerna i Eleio.

Però guarda't del rei Euristeo, aquell qui et mana els treballs, ja que si coneix de l'ajuda del teu nebot, decidirà que aquest treball no compta com una de les deu tasques que tens assignades.

I si coneix dels meus consells, dels consells d'Atenea, ja no podràs tornar a disposar de la meva ajuda.

Sort, brau Heracles!"

Bé, tot aquest "rollo" ve al cas de la dimissió del ara ja ex-President Camps, de la decapitació d'un dels principals caps de la Hydra valenciana. Podrà l'Heracles valencià acabar amb aquesta hydra, sense l'ajuda de tots?

És difícil, però val la pena intentar-ho.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Què injusta és la vida!


"...según la denuncia del padre de un alumno, los menores reciben viñetas para colorear con "claro contenido violento en las que se les habla de "caminar hacia un país con más identidad" y de "luchar por nuestra lengua""."

 Aquestes què podem veure ací, són les vinyetes per a pintar, de "clar contingut violent".  I davant aquesta innegable manifestació d'incitació a la violència als xiquets de 5 anys, jo només puc dir què injusta és la vida!

I és injusta perquè el pare d'aquesta criatura potser haguera volgut viure els temps del petit general amb veu aflautada en que, possiblement, l'educació s'haguera adequat millor als seus gustos...
Però va nàixer massa tard i ell mateix no ha pogut gaudir d'aquella educació tan dolçament ultracatòlica, tan suaument violenta, en la que per amor a les criatures se les corria a hòsties per qualsevol tonteria, tan subtilment adoctrinadora en els principis del "movimiento" i la fidelitat a la dictadura, en la que tanta estima se li tenia a la llibertat individual, a la de pensament (de la que ara gaudeix per tal de dir gilipollades com la d'aquesta denúncia) o a la d'expressió (mitjançant la qual, ara, pot dir qualsevol tipus d'imbecil·litats).

I també és injusta perquè és molt possible que a Alcoi no haja pogut trobar una escola que satisfaça les seues aspiracions, cosa més que lògica perquè una escola així és inviable: la prevalença de paranoia i altres tares del comportament (i em referisc als pares) és massa escassa com per a que una escola així poguera tenir rendibilitat econòmica.

Però també és injusta perquè els pares que no poden tenir fills, per tal de poder adoptar una criatura, han de demostrar una i mil vegades la seua capacitat per criar i educar xiquets/etes, de tal forma que qualsevol no pot optar a aquesta adopció. Però gent com aquest individu, sense demostrar cap capacitat, més bé al contrari, pot tenir fills de forma natural, sense cap problema (per a ells, no per als fills, evidentment) i sense adonar-se que el que ara està fent a eixa criatura, es podria titlar de violència infantil ja que la està marcant, està desgraciant-la, per a la resta de la seua vida.

I és que, certament, què injusta és la vida!

PD.- I el que ja resulta més patètic i fastigós és que UPiD li faja ressò a un tarat per tal d'aprofitar la conjuntura i fer-se una mica de propaganda. No amics, la política no és això. Això és més propi dels residents del Projecte Canyet (i que  els voltors em perdonen la metàfora!).

divendres, 8 de juliol del 2011

Això diuen que era... (i 2, de moment)

On s'havia ficat aquella esquerra nacionalista?

Aquest nacionalisme, com havíem dit, va nàixer dins del món universitari. Joves universitaris i professors, seguint el camí què marcava un personatge clau per tal d'entendre el nou nacionalisme valencià, com va ser Joan Fuster, començaren a tractar el tema de la identitat valenciana i el fet diferencial valencià respecte de l'estat espanyol.

Aquest nacionalisme, tractava d'establir un marc teòric en el qual sustentar el fet valencià. I per tal de fer-ho, es van fixar en els veïns del nord. I no van saber o no van voler explicar-ho. Com ja havia dit, aquesta va ser, possiblement, la primera errada. Se li va donar munició a la dreta valenciana espanyolista per tal d'atacar l'incipient moviment nacionalista valencià, titlant-lo de catalanista i venut a l'enemic imperialista del nord.

Però la segona errada va ser molt pitjor. La segona errada va consistir en enrocar-se a la universitat i medis afins, considerant que el poble valencià, possiblement, no estava preparat per tal d'assumir la seua pròpia identitat com a poble. Intentant una mena de nacionalisme il·lustrat, un nacionalisme del poble però sense el poble. Un nacionalisme elitista que situava el seu cap en el món universitari i en la intel·lectualitat valenciana. Una mena de "gauche divine" valenciana.

A més a més, aquest nacionalisme, consolidat al voltant del PSPV, començava a cavar la seua pròpia tomba en unir-se al PSOE. Pensant que podien ser com els seus coreligionaris del PSC i que podrien modular un discurs nacionalista dins del PSOE, no es van adonar que seria el PSOE, com partit de major implantació sociològica al País, el que els acabaria modulant i absorbint (que no assimilant) a ells. Ahí va començar l'imperi dels mediocres dins de certa esquerra del País. L'absoluta professionalització de molts càrrecs del PSOE, que fóra del món polític no tenien cap altra ocupació, va provocar el naixement de famílies polítiques absolutament caïnites al tenir una absoluta incapacitat de pervivència fóra del món de la política. Qüestió literal de supervivència. Una absoluta corrupció del concepte inicial de la política com a servei del poble i no al servei propi. I així fins ara.

I mentre la dreta s'infiltrava pacientment entre les classes i institucions més populars valencianes --constituint el que desprès denominaríem "blaverisme"-- aquesta esquerra nacionalista considerava que no valia la pena fer-ho. Que de forma natural aquest nacionalisme real acabaria penetrant en el poble valencià. Pensant que érem com els catalans, què tenien el fet diferencial introduït als seus gens. Greu equivocació. Aquest nacionalisme elitista era incapaç d'introduir-se en unes classes socials mitjanes-baixes en les que ja havia pres el foc del regionalisme blaver, sobretot a València, de fortes arrels sociològiques agràries.

Ni érem Catalunya, ni ho som, ni hem de pretendre ser-ho. Som valencians i, encara que la major part dels nostres cognoms tinguen un marcat accent català, històricament hem patit un procés d'espanyolització, tant en la nostra base social com en les classes dominants, que els nostres cosins del nord mai no han patit. I això mai s'ha tingut en compte.

Però no siguem catastrofistes. El sentiment nacionalista valencià mai no ha mort. Una llavor va germinar en part de la nostra joventut com testimonien moviments musicals com els que representen "Obrint Pas", "La Gossa Sorda" o "VerdCel". I fenòmens com el que ha representat Mònica Oltra --encara que no compartisc certes estridències-- en l'anterior legislatura, amb una forma de fer política jove i sense el passat que lastra els altres partits amb el ja famós "i tu més", poden arribar a cohesionar-lo al voltant del que hui per hui és el partit que millor representa el sentiment nacional valencià (amb permís de ERPV) desprès de l'assassinat del PSPV a mans del PSOE: el Bloc-Compromís.

I el 22 de maig ens va demostrar que encara n'hi ha esperança, sempre i quan es conte amb el poble valencià. Ara toca treballar. Ara toca no perdre la il·lusió. Ara toca no decepcionar.

Seny i sort.