dimecres, 29 de juny del 2011

Paradoxes

"Han vuelto la intimidación, la chulería y el desprecio a la ley en los ayuntamientos y las diputaciones."

No. Encara que semble mentida, aquestes paraules, pronunciades en seu parlamentària, no ho han estat per Mònica Oltra o Ángel Luna. Ni siquiera per Alarte, Morera ni Sanz. Tampoc es refereixen al PP de Camps. Ni siquiera estan dedicades al País Valencià.

Han estat pronunciades pel senyor Rajoy durant el Debat de l'Estat de la Nació, i en la seua intervenció es referia a Bildu i el País Basc.

Sembla una mica paradoxal, oi que sí?

dilluns, 20 de juny del 2011

Això diuen que era...(1)

Això diuen que era... és el començament més habitual de les rondalles de les nostres terres. Però amb aquestes línies no vaig a contar una ficció, encara que a algú li ho puga semblar.

S'ha escrit molt i, possiblement, massa sobre la transició democràtica al País Valencià i sobre el perquè o, més bé, els perquès del comportament --de l'aparent indiferència-- de la societat valenciana davant la situació política que vivim hui en dia. Jo també vull fer la meua modesta, possiblement discutible o parcial, aportació al tema. La visió d'un observador, dins del lloc observat.

Com ja vaig comentar en altre article, la situació es remunta a l'època de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. Durant aquesta negociació, els autèntics negociadors van ser, d'un costat el valenciano (no és una errada, ho he posat en castellà conscientment) Fernando Abril Martorell --representant del que desprès esdevendria el PP--, ben acompanyat per un dels que van dissenyar l'estratègia del creixement social del blaverisme violent, el finat ucedista Manuel Broseta (i Emilio Attard... bé, ell sempre ha intentat destacar la seua pròpia importància en la Comissió Constitucional, però pel que sembla la seua única funció no anava més enllà de portar els cafés als seus membres --i fer-li la faena bruta a Broseta...--). De l'altra banda, Alfonso Guerra, representant genuí de l'ala més jacobina i centralista del PSOE.

Per part de la dreta, les expectatives autonomistes es podien cenyir al que ells mateix anomenaven un "regionalismo bien entendido". En quant al PSOE, despreciada --com ho era habitualment-- l'ala nacionalista representada pel PSPV, les expectatives tampoc anaven molt més enllà... si de cas anaven a utilitzar el País Valencià com a objecte de canvi amb la dreta per tal de desbloquejar l'estatut andalús.

Com podem veure, el País Valencià no anava més enllà del concepte de "Levante Feliz" i tan sols era útil per tal d'"Ofrenar noves glòries a Espanya".

Però al País, a les acaballes del franquisme, havia aparegut un incipient nacionalisme de caire esquerrà i culte, què representava un problema per a la concepció d'Estat Central que tant PSOE com UCD (i desprès PP) tenien --i tenen, tot siga dit--. Calia eliminar-lo abans que cresquera i poguera transformar-se en un nacionalisme assentat en la societat, semblant al català. Aquesta por, tanmateix, no tenia massa base donat que, al contrari de Catalunya, al País Valencià, el nacionalisme no es trobava arrelat a les capes burgeses de la societat. Ni tan sols a les classes mitjana i mitjana-baixa que eren les majoritàries al País.

L'incipient nacionalisme valencià, havia nascut en les capes més intel·lectuals i progressistes del moviment antifranquista, amb una forta implantació dins de la Universitat. Mentrestant, eixes classes mitjana i mitjana-baixa què constituïen la major part de la societat valenciana, buscaven la seua pròpia identitat fora del règim. Era un mos massa temptador per una dreta que sabia que la tendència natural de la societat valenciana, en la seua majoria treballadora, era votar a les esquerres.

I així, amb la meticulosa planificació de la dreta valenciana encapçalada per Broseta i Attard i amb la interessada col·laboració de Maria Consuelo Reyna, copropietària de Las Provincias, i personatges com Casp i Adlert, què controlaven Lo Rat Penat, les postures del secessionisme cultural que buscava l'apropament a Madrid en contraposició d'un suposat --i absurd, caldria dir-- imperialisme català, es van anar fent lloc entre les classes mitjanes de la societat valenciana. El blaverisme i la dreta més cavernícola i agrària es van infiltrar, més profundament si cap, en els costums folklòrics, de festa i diversió, dels ciutadans d'aquest País. Així, a dia de hui, la seua presència en falles i fogueres, barraques i casals... en el món faller, en el dels moros i cristians o en qualsevol organització festivo-folklòrica, és aclaparadora.

La llavor estava sembrada. La dreta valenciana sabia que qui controla la base desprès serà capaç d'escalar fins el cim. Quan les classes mitjanes es dretitzaren com a conseqüència de la millora en l'estat del benestar, què ja s'intuïa, i que faria que fins i tot la major part de la nostra societat es considerara membre de la classe mitjana-alta, ja s'arreplegarien els resultats. Com així va ser.

Però, i l'esquerra nacionalista? On s'havia ficat aquest nacionalisme?

dijous, 16 de juny del 2011

Hipòtesi





Sempre havia pensat que calia molt de fetge per tal de ser un autèntic malparit. Aquesta hipòtesi es va confirmar quan em vaig assabentar que Carlos Fabra ja anava per la seua segona víscera...

dimecres, 15 de juny del 2011

La creu i l'espasa

Ja fa massa temps que al País Valencià la política viu una permanent degradació. Potser des del mateix naixement de la democràcia i de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. En aquesta negociació, l'incipient nacionalisme d'esquerres va ser ràpidament neutralitzat pels negociadors dels partits espanyolistes: Abril Martorell --representant del que després donaria lloc al PP-- i Alfonso Guerra --PSOE--... però eixe és un tema molt ample i en el què tinc molt d'interés per tractar-lo en articles futurs.

El fet és que aquella què és la tasca principal d'un polític, il·lusionar, donar fe i esperances, servir i marcar un camí, un bon camí per a la societat, s'ha pervertit fins transformar-se en una paròdia de si mateix: eliminar qualsevol tipus d'il·lusió per tal de perpetuar-se al poder, eliminar qualsevol esperança per tal de que no es qüestionen les decisions preses. I tot per tal de servir-se de la societat, no de servir-la.

Una de les demostracions més palpables d'aquesta degradació la podem trobar en aquells que han estat la segona autoritat autonòmica des de ja fa decennis, els presidents de les Corts. Potser alguns dels personatges més tètrics i nefastos de la política valenciana han ostentat aquest càrrec. Fixeu-vos si no: González Lizondo, Héctor Villalba, Julio de España... i ara Juan Cotino (i el vicepresident primer...Font de Mora!!! s'ha arribat al súmmum de desprestigi de la institució...).

Juan Cotino, una persona què ha demostrat infinitat de vegades la seua pobresa intel·lectual i la  repugnància de la seua moral. I no cal anar massa lluny per tal d'assabentar-se de tot açò. La seua qualitat intel·lectual resulta més que evident. I també lo repugnant que resulta la seua qualitat moral --i no em referisc a allò què és vox populi en la seua Xirivella natal sobre lo estrictament que porta la lectura del capítol 18, versicle 16, de l'evangeli de Lucas--.

Resulta quant a poc curiosa la interpretació que un membre de l'Opus, com ell, fa de la virtut  de la caritat cristiana, dirigint, mentre ha estat Conseller, eixa caritat no sobre els més necessitats, sinó sobre la seua família a través del seu grup d'empreses. Sembla més bé el pecat capital d'avarícia que la virtut cristiana de la caritat.

També és una persona donada a l'ira, un altre dels pecats capitals. I sinó que li ho pregunten a Mònica Oltra que va rebre els seus insults bròfecs i quartellers durant un dels molts debats parlamentaris que van protagonitzar.

Ara, això sí, en quant al pecat capital de peresa, poc se li pot atribuir... de fet, quan va ser regidor responsable de la policia municipal en l'Ajuntament de València, aquest cos policial va tenir una gran diligència per tal de catalogar en fitxes policials a tots aquells amb aspecte sospitós i als quals definien com putes, maricons, moros... llàstima! Li van faltar els típics qualificatius que solen posar els que són com ell acompanyant eixos conceptes... El premi a la seua diligència va ser el nomenament com Director de la Policia durant l'etapa Aznar...

I ara ens mostra la seua arrogància i supèrbia --un dels pitjors pecats capitals--. Davant la aconfessionalitat de l'Estat espanyol manifestada en la seua estimada Constitució, plantifica un crucifix presidint la més important de les institucions valencianes. I és que Cotino pensa que la seua paraula és llei... per damunt de qualsevol altra llei de l'home... Sense comentaris.

Tan sols m'agradaria saber quina reacció tendria com a President de les Corts, davant de l'aparició d'una diputada musulmana amb el niqab o el chador. O davant d'un diputat gai enarborant en el seu escó una bandera de l'arc de Sant Martí. O davant d'un diputat que col·loque al seu escó una creu invertida... supose que davant d'aquests casos, similars al que ell protagonitza, la seua postura seria ben distinta a la que manté hui mateix davant del crucifix. Simple i repugnant hipocresia per part d'un membre del partit més corrupte de la història recent d'aquest País.

Només desitge que la Justícia d'aquest País, deixe de fixar-se en l'estàtua d'aquell general petit i amb la veu aflautada què, per fi!, han retirat de les nostres places majors, i es fixe en la de la dama dels ulls embenats, la romana i l'espasa.

dijous, 9 de juny del 2011

Insistint en l'alcoiania

Han passat ja dues setmanes des de la celebració de les eleccions locals i autonòmiques i per a alguns la ressaca encara no ha desaparegut.

Per exemple, a nivell local resulten sorprenents les declaracions dels derrotats Peralta i Pastor (Sedano sembla que s'ha quedat mut, què és el que passa quan el titellaire abandona la seua titella...). Fa molt pocs dies el PP li va oferir a EU qualsevol regidoria que desitjara i la immediata paralització de tots els projectes estrela del PP que volguera, a canvi de l'alcaldia.

Doncs bé, desprès que EU, molt coherentment, rebutjara l'oferiment --com per altra banda era més que lògic--, apareix el tal Pastor amollant que la demanda d'EU de paralitzar els projectes estrela del PP per tal de negociar el nou govern local amb PSOE i Bloc és un xantatge... però borinot, que vosaltres li ho vau oferir sense que us ho demanaren!!! A veure si t'assabentes d'una vegada que els alcoians no som tan estúpids com tu penses!!!

I en quant a l'inefable Peralta, continua en la matraca que la paralització del blablabla dels projectes del PP --blablabla perquè molt s'ha dit, molt s'ha fet propaganda, però ningú encara no ha vist res... fora de pelotassos i il·legalitats, és clar-- seria un clar retrocés per Alcoi.

Com sempre, insistint en l'alcoiania (i què dimonis pensarà Miguel que és això? Al menys queda bé, perquè si el nostre poble siguera Catamarruc --catamarruquia?--, o Gaianes --Ganyania?--, o...).

Però també cal insistir en eixos projectes que porten en boca del ex-conseller des del 2000. Pàrquing de la Rosaleda, il·legalitat amb clars indicis de nepotisme què haurem de pagar entre tots; urbanització de Serelles, pelotasso en fallida i amb clares irregularitats i il·legalitats què ens costarà uns bons diners; Boulevard, pelotasso despòtic, passant-se la participació ciutadana per l'entrecama i què arruïnarà les arques municipals durant decennis; hotel de la Font Roja, atemptat ecològic contra el cor d'Alcoi amb arrogància i xuleria; polígon de la Canal, animalada ambiental perduda al limbe dels impius què pot destruir el major aqüífer d'Alcoi; camp de golf de Xirillent, pelotasso urbanístic i ambiental amb clar tracte de favor a l'amiguet Ramon Doménech... continue? L'eliminació d'aquests projectes seria, evidentment, un enorme pas endavant per al poble d'Alcoi i els seus habitants. Seria un clar símptoma de progrés.

Un altre al que el temps no millora és a l'ínclit Font de Mora. Ara, per tal de minar una mica més la nostra llengua, s'ha tret de la màniga un decret que pretén que un terç de l'ensenyament es faça en anglès, un terç en la llengua de l'imperi i un terç --quin remei-- en valencià... Fonti, xaval, que se t'ha oblidat el xinés!!! A més a més, pots millorar la parida: un desè en castellà, un desè en angles, un desè en --quin remei-- valencià, un desè en xinés, un desè en maorí, un desè en cibemba, un desè en hausa, un desè en sard, un desè en gaèlic i un desè en quítxua. Si hi haguera un Nobel a la tonteria, aquest element tendria a casa la col·lecció completa...

dimarts, 7 de juny del 2011

Perxes "ecològiques" per penjar tots els casos de corrupció PePera. I si sobra alguna, que no crec,  Camps pot utilitzar-la per tal de guardar els seus molts vestits, tant els que paga (???) com els que no...