diumenge, 5 de desembre del 2010

La biga en ull propi

En una columna del periòdic Ciudad de Alcoi del dijous 2 de desembre, Rafael Nuñez -pel que sembla i aparenta membre de l'executiva local del PP- glosava els "mèrits" dels partits d'esquerra d'Alcoi, fent referència a l'opinió que té d'ells a nivell nacional: atur i crisis (PSOE), catalanisme i conflicte identitari (BLOC), paralització del creixement i ecologisme destructor (EU).

Així mateix,  feia responsable al tripartit català, com a Govern de Catalunya, de multes, atur desbocat i una crisi econòmica sense precedents.

Comença a resultar evident el pànic que existeix en el PP local de perdre el govern municipal quan utilitza uns arguments tan febles i que tan ràpidament es posen en la seua contra:
  • Si el tripartit és responsable de la crisi i l'atur a Catalunya, què es pot dir del PP, responsable del Govern de la comunitat més endeutada, l'única que està literalment en fallida tècnica, amb les taxes d'atur més altes i amb la crisi més agònica de la seua història? Supose que de tot açò i per la mateixa regla de tres, també serà responsable el PP.
  • I, a nivell local, si els anteriors li sembla que són els "mèrits" dels partits d'esquerra, quins són els del PP? Corrupció generalitzada (Gürtel, Brugal, Ripoll, Fabra...)? Nepotisme (Fabra, Cotino...)? Suborns (Camps, Costa...)? Tràfic d'influències (Fabra...)? Sentències en contra dels tribunals (Peralta, Sedano, Sanus...)? Multes per mala gestió i desobediència als tribunals (Peralta, Sedano, Sanus...)? Més que els "mèrits" d'un partit semblen els de la camorra napolitana...
No, Rafael, no. Eixos arguments són massa febles i poc creïbles. I els alcoians ja no s'ho creuen tot.

Madura, noi. Madura.


dimecres, 1 de desembre del 2010

Conte de Nadal

"Mare, aquesta vesprada no aniré a classe. Fa molt de fred i el mestre no vol que continuem així als barracons".

Maria va fer com que no sentia al seu fill. Estava molt preocupada pel seu home, què havia perdut la faena darrere la crisi -era fuster d'alumini i la construcció s'havia enfonsat-, i que passava les hores mortes hipnotitzat davant del televisor.

Els problemes havien crescut de forma exponencial des de feia ja uns anys. Tot va començar a anar malament quan el seu marit va tancar la seua fusteria d'alumini per a posar-se a treballar amb un constructor de la costa. "És millor així. Com autònom tinc més desavantatges que avantatges, i amb el boom immobiliari guanyaré més diners amb aquest paio" li havia dit, convençut. Semblava una època de bonança i al País es lligaven els gossos amb llonganisses. Encara que les necessitats més bàsiques -hospitals, escoles...- no tenien uns pressupostos massa clars, des del Palau de la Generalitat es gastaven ingents quantitats de diners en diversos actes fastuosos: véiem com la Fórmula 1 arrancava en València, el Papa ens visitava amb luxes i oripells, es feien regates a Alacant, els camps de golf prosperaven en secarrals... però tot es va enfonsar quan la crisi va arribar.

Pep continuava embovat davant del televisor. La bava li eixia a través dels llavis mentre sentia, a les notícies de Canal Nou, al Molt Honorable anunciar la propera creació d'un parc temàtic dedicat a Ferrari.

Maria va pensar que, aquesta vegada, no seria al seu fill. Aquesta vegada ens crucificarien a tots.