La creu i l'espasa

Ja fa massa temps que al País Valencià la política viu una permanent degradació. Potser des del mateix naixement de la democràcia i de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. En aquesta negociació, l'incipient nacionalisme d'esquerres va ser ràpidament neutralitzat pels negociadors dels partits espanyolistes: Abril Martorell --representant del que després donaria lloc al PP-- i Alfonso Guerra --PSOE--... però eixe és un tema molt ample i en el què tinc molt d'interés per tractar-lo en articles futurs.

El fet és que aquella què és la tasca principal d'un polític, il·lusionar, donar fe i esperances, servir i marcar un camí, un bon camí per a la societat, s'ha pervertit fins transformar-se en una paròdia de si mateix: eliminar qualsevol tipus d'il·lusió per tal de perpetuar-se al poder, eliminar qualsevol esperança per tal de que no es qüestionen les decisions preses. I tot per tal de servir-se de la societat, no de servir-la.

Una de les demostracions més palpables d'aquesta degradació la podem trobar en aquells que han estat la segona autoritat autonòmica des de ja fa decennis, els presidents de les Corts. Potser alguns dels personatges més tètrics i nefastos de la política valenciana han ostentat aquest càrrec. Fixeu-vos si no: González Lizondo, Héctor Villalba, Julio de España... i ara Juan Cotino (i el vicepresident primer...Font de Mora!!! s'ha arribat al súmmum de desprestigi de la institució...).

Juan Cotino, una persona què ha demostrat infinitat de vegades la seua pobresa intel·lectual i la  repugnància de la seua moral. I no cal anar massa lluny per tal d'assabentar-se de tot açò. La seua qualitat intel·lectual resulta més que evident. I també lo repugnant que resulta la seua qualitat moral --i no em referisc a allò què és vox populi en la seua Xirivella natal sobre lo estrictament que porta la lectura del capítol 18, versicle 16, de l'evangeli de Lucas--.

Resulta quant a poc curiosa la interpretació que un membre de l'Opus, com ell, fa de la virtut  de la caritat cristiana, dirigint, mentre ha estat Conseller, eixa caritat no sobre els més necessitats, sinó sobre la seua família a través del seu grup d'empreses. Sembla més bé el pecat capital d'avarícia que la virtut cristiana de la caritat.

També és una persona donada a l'ira, un altre dels pecats capitals. I sinó que li ho pregunten a Mònica Oltra que va rebre els seus insults bròfecs i quartellers durant un dels molts debats parlamentaris que van protagonitzar.

Ara, això sí, en quant al pecat capital de peresa, poc se li pot atribuir... de fet, quan va ser regidor responsable de la policia municipal en l'Ajuntament de València, aquest cos policial va tenir una gran diligència per tal de catalogar en fitxes policials a tots aquells amb aspecte sospitós i als quals definien com putes, maricons, moros... llàstima! Li van faltar els típics qualificatius que solen posar els que són com ell acompanyant eixos conceptes... El premi a la seua diligència va ser el nomenament com Director de la Policia durant l'etapa Aznar...

I ara ens mostra la seua arrogància i supèrbia --un dels pitjors pecats capitals--. Davant la aconfessionalitat de l'Estat espanyol manifestada en la seua estimada Constitució, plantifica un crucifix presidint la més important de les institucions valencianes. I és que Cotino pensa que la seua paraula és llei... per damunt de qualsevol altra llei de l'home... Sense comentaris.

Tan sols m'agradaria saber quina reacció tendria com a President de les Corts, davant de l'aparició d'una diputada musulmana amb el niqab o el chador. O davant d'un diputat gai enarborant en el seu escó una bandera de l'arc de Sant Martí. O davant d'un diputat que col·loque al seu escó una creu invertida... supose que davant d'aquests casos, similars al que ell protagonitza, la seua postura seria ben distinta a la que manté hui mateix davant del crucifix. Simple i repugnant hipocresia per part d'un membre del partit més corrupte de la història recent d'aquest País.

Només desitge que la Justícia d'aquest País, deixe de fixar-se en l'estàtua d'aquell general petit i amb la veu aflautada què, per fi!, han retirat de les nostres places majors, i es fixe en la de la dama dels ulls embenats, la romana i l'espasa.