Simetries

Aquest darrer cap de setmana s'han produït, en tan sols 24 hores, dos fets, dues morts que més que consternació, m'han portat certes reflexions al cap.

Segons els cànons de la correcció política, hauria de lloar la figura del finat Agustí García-Gasco i aplaudir la desaparició d'un personatge com Bin Laden. Tanmateix, sembla que les normes de la dita correcció, més que obligar el meu esperit, més bé li repugnen. De fet, per molt que m'esforce, per molt que ho mire des de totes les perspectives, no m'ix de l'ànima cap paraula amable o d'agraïment per un personatge que sempre m'ha semblat nefast --em referisc a García-Gasco, no a Bin Laden-- i tampoc em puc alegrar de l'assassinat d'una persona, per molt refill de puta que siga --ara sí parle de Bin Laden--.

És molt difícil parlar bé d'un personatge fanàtic i mediocre  i no veure les moltes semblances que compartia amb l'altre personatge, mediocre i fanàtic. De fet, em semblen personatges absolutament intercanviables.

García-Gasco va ser un bisbe ultraradical considerat en cercles de la pròpia església catòlica com de mentalitat nacionalcatolicista i amb una més que discutible interpretació dels texts sagrats. Les paraules del propi Jesús de "donar-li al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu" no li van impedir ficar-se contínuament en l'àmbit de la política autonòmica i estatal.

Coneguda era, de fet, la seua relació amb Eduardo Zaplana i amb Paco Camps i el front comú que van constituir ell, Cañizares i Rouco amb l'ala més conservadora del PP estatal --o siga, la que el dirigeix des de fa anys-- per tal d'oposar-se a qualsevol política que fera olor a esquerra, a progrés i/o que poguera representar una minora de les subvencions que rep l'església catòlica per part de l'Estat o que posara en perill la possibilitat de continuar amb les tasques de proselitisme que han fet famosa la relació església-estat-educació. D'eixos temps és la seua involucració en la visita del Papa a València, per la què va ser nomenat Cardenal (i que continua sent investigada en el sumari del cas Gürtel) i la seua bel·ligerància --què fins i tot va traure als carrers als bisbes en manifestacions???-- front al matrimoni homosexual, l'avortament, el  divorci express o l'assignatura d'Educació per la Ciutadania.

En quant a la tant cacarejada caritat cristiana... bé, se li hauria  pogut preguntar per ella al desaparegut bisbe Sanus, al què li va fer una mena de "mobing eclesiàstic" per tal de fer-lo desaparéixer de l'esfera pública, fins que ho va aconseguir. O hauríem de llegir el full parroquial de l'arquebisbat en el què justificava la violència masclista i el maltractament a les dones...

Com veiem, una mentalitat pròpia del segle XV --o fins i tot d'abans-- com per altra banda també podem dir de l'altre personatge, Bin Laden. De fet, l'única diferència que trobe entre els dos personatges és el seu naixement. El que vull dir és que si García-Gasco haguera nascut en un  país àrab i haguera tingut la possibilitat de encapçalar fanàticament un grup armat i violent, ara viuria en alguna cova de les muntanyes de Tora Bora.

Per una altra banda, si Bin Laden haguera nascut a Toledo, donat que els costums occidentals impedixen la creació de grups de tarats fanàtics, violents i armats, que es dediquen a imposar les seues creences religioses i polítiques per la força de les armes i mitjançant la guerra santa, no haguera tingut més remei que ingressar en la Conferència Episcopal i/o formar part de la cúpula del Partit Popular, tal com va fer García-Gasco.

Com podem veure, dos personatges simètrics tan sols separats pel lloc de naixement. I un problema per al pobre Mefistòfil, al què en menys de 24 hores li han arribat a casa dues perles com per a tirar-se del pels!

Postdata.- resulta molt interessant que el Partit Popular i els seus mitjans afins, adalils de l'Estat de Dret i que tant van batallar en contra del GAL --cosa més que lloable sense cap tipus de dubte-- ara aplaudisquen fins que els sagnen les mans davant d'una operació d'execució extrajudicial d'una persona, per molt terrorista que siga. Però és que l'amo és l'amo i ja vam veure que el seu líder espiritual Aznar era a George W. Bush --supose que només de forma figurada!-- el què Monica Lewinsky a Bill Clinton...