Responsabilitats

Ara que els governs autonòmics i central del PP pretenen demonitzar als funcionaris d'aquest País propagant injúries, tòpics i falsedats de tota mena, caldria recordar el perquè moltes vegades l'administració funciona mal i quina és la culpa que tenen els funcionaris en aquest mal funcionament.

Però en primer lloc, caldrà fer algunes puntualitzacions. Sí, és cert que n'hi han funcionaris que són uns golfos, uns pocavergonyes, uns menfots i uns incompetents, però també és cert que, en general, el percentatge és pràcticament igual que en la resta de treballs i està molt per davall d'alguns altres, com poden ser polítics, càrrecs de confiança, presidents de grans cadenes de supermercats, directius de futbol (dels que cobren per ser-ho), cunyats, tertulians cavernaris, presidents de tribunals i CGPJs...

També és cert que tenen un treball que és per tota la vida i que, a més a més, habitualment té una certa elasticitat horària. Però també és cert que per tal de aconseguir-lo han hagut de passar una fase de selecció duríssima. Però clar, eixos avantatges causen molta enveja en el comú dels mortals i és veu millor lo bo que tenen, que l'esforç i el temps que els ha costat aconseguir-ho (esforç i temps que podia haver invertit qualsevol de nosaltres per tal de traure una plaça, per cert).

I també és cert que des de fa ja massa anys, la inversió pública en l'administració de tots --sanitat, educació, justícia, ajudes socials, cooperació, medi ambient, dependents...-- pràcticament ha desaparegut en favor de les inversions en "grans esdeveniments" (òbviament és molt més senzill "distreure" milions d'euros en aquestes imbecil·litats --carreretes de vaixells i de cotxets, visites de papes i mames...-- que de sanitat o de justícia).

I potser per aquest darrer tema, els funcionaris --o al menys la major part-- han mantingut l'estabilitat de tot el sistema mitjançant el seu sobresforç, ja que de fer estrictament allò pel que se'ls paga o de complir estrictament les seues funcions, tot el sistema haguera col·lapsat ja fa temps. I ho han fet possiblement per un excés de responsabilitat. Ara bé, aquest excés de responsabilitat que els ha portat a mantenir viu el sistema, també l'ha fet malbé. Perquè quan una persona treballa per damunt de les seues possibilitats, quan s'excedeix en el seu horari; quan un metge es veu obligat a veure un pacient cada cinc minuts i, per responsabilitat, utilitza molt més temps, cosa que fa que el seu horari s'allargue més d'una hora diàriament; quan un secretari de tribunals es veu obligat, per responsabilitat, a duplicar els casos que porta; quan un mestre ha de donar més hores de classe perdent part del temps per preparar-les i, per responsabilitat, utilitza hores de son per fer-ho; quan a aquest mestre li incrementen els alumnes en l'aula a nivells dels '70; quan passen aquestes coses, l'eficàcia d'aquests treballadors i el seu rendiment disminueixen considerablement i, per tant, el servei que ens han de prestar a la resta de ciutadans es veu força perjudicat.

I és llavors quan penses que, possiblement, la veritable responsabilitat consistiria en deixar caure el sistema per tal que els ciutadans se n'adonem d'una vegada per totes de qui és l'autèntic responsable de tot el problema, i que actuem en conseqüència.

I, per cert, encara que, en part, també els envege, jo no soc funcionari.

Fer de l'excepció, regla

Sembla que a aquest món en què vivim li hem pegat la volta, com a un calcetí desemparellat. Quan jo era menut i anava a l'escola, em van ensenyar moltes coses i entre elles que tota regla que aprenia, podia tenir excepcions. Però que eixes excepcions no invalidaven la regla, sinó que la confirmaven i li donaven amplitud.

Desgraciadament, durant els darrers desset anys i de forma molt subtil, en aquest País s'han anant transformant les excepcions en regles. A poc a poc i suaument, hem començat a veure com el que tenia que ser excepcional i temporal es transformava en normal i definitiu, i fins i tot necessari i imperatiu.

Així, els concerts escolars, que tenien que fer-se només en el cas en què l'Administració no poguera donar el servei en un determinat lloc, per carència d'una institució pública, i que tenia que durar només el temps necessari per a que la conselleria esmenara eixa carència, s'ha transformat en "lo normal", de forma que el capital invertit en eixos concerts ja està al nivell del què es gasta en l'Educació Pública. L'excepció transformada en regla.

O, què dir dels famosos barracons escolars? Qui no ha tingut cap familiar o amic que no haja fet gran part del seu recorregut escolar en aquests contenidors de xiquets? L'excepció transformada en regla.

O en sanitat*. Concertar centres privats en un Pla de Xoc, com el seu nom indica --de xoc-- és per tal de superar una situació puntual  d'excés de demanda, no per tal de convertir-ho en "lo normal". De fet, si eixe capital invertit en els centres privats i mútues, s'haguera invertit en la Sanitat Pública, tendríem el sistema de salut més capdavanter de l'estat espanyol. I possiblement d'Europa. Ara bé, els amiguets de la privada no s'hagueren forrat com ho estan fent, i això el PP no ho anava a consentir... L'excepció transformada en regla.

I és que, des que en 1995 Zaplana va aconseguir la presidència de la Generalitat, al País Valencià hem anat acceptant, contra el més mínim sentit comú, que feren de les excepcions, regles.

*Per assabentar-vos millor del que passa a la Sanitat Pública valenciana, us recomane el següent documental. És llarg però s'ho val:

 Apunt 1.- Sembla que tant al Molt Honorable com al Rajoy, Carlos Fabra els continua semblant un ciutadà i un polític exemplar, digne de qualsevol menció. Em temo molt que continuant en eixa línia, demanaran en breu la beatificació d'Al Capone i la canonització del doctor Mengele.

Apunt 2.- Aquest apunt va dedicat al PSOE (antic PSPV... ja fa anys que de PV res de res). Ximo, Ximo, Ximo... la setmana passada, quan vaig veure una notícia sobre uns cursos de prostitució que es donaven a València, em va venir immediatament al cap cert personatge multicolor de la faràndula política valenciana. En aquells moments no podia imaginar-me que seria una premonició, però hui, al assabentar-me que Consuelo Ciscar, la Bonnie de la política valenciana, havia estat triada per al Consell Valencià de Cultura (CVC), gràcies al recolzament del PSOE i per davant de Joan Francesc Mira, no he pogut per menys que relacionar els dos fets. Prostitució i recolzament. I amb els dos, la imatge del mateix personatge...

Liebster Blog Awards

El darrer divendres (bé, el divendres realment no ja que no em vaig assabentar fins el diumenge) vaig tenir la sorpresa de que l'amic Alfred Russel m'atorgara en el seu fantàstic blog la linia de Wallace, el premi Liebster Blog. La veritat és que si bé alguna cosa havia llegit sobre aquest premi que s'atorguen els blogaires uns a altres, no m'havia preocupat massa de com funcionava el tema.

Bé, la qüestió és que aquest premi intenta donar a conéixer blogs amb pocs seguidors (sembla que amb un màxim de 200) que pels seus mèrits meresquen ser difosos i promocionats.

El funcionament del premi, que copie literalment de l'amic Russel, és el següent: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

I ara em toca triar cinc dels meus blogs favorits:

• El primer, i no sé si serà trampa (cosa per la qual triaré un sisé), és el mateix blog que m'ha triat, La línia de Wallace. Un blog que es pot definir com de capçalera, pensaments de tot tipus enllaunats en unes poques paraules que diuen molt i expressen tot. És el vent que neteja un ambient carregat.
• El segon és el Quadern de Jordi Orts, els pensaments d'un amic lluny de la seua terra. Ulls i cor obert.
• En tercer lloc, triaré el blog d'un polític amb seny i molt de cinisme: Nomdedéu: "confieu en mi, jo confie en vosaltres".
• El quart, Diari de Retalls: retalls i esborranys d'un lloc i un moment.
• Cucarella tampoc pot faltar. Breu, clar i concís.
• I un sisé, com he dit: Vent de Cabylia. Qui el llija sabrà immediatament perquè l'he mencionat.

Cabrien molts més, és clar, però aquests supose que us semblaran interessants. O això espere. I torne a dir-te que t'agraïsc molt el premi i sobretot la definició que vas fer del meu blog, amic Russel. Salut!

La teoria del gat bocabadat

Fa ja alguns anys, en la dècada dels 90' del segle passat, es va publicar a la premsa la notícia d'un estudi que em va cridar l'atenció. Aquest estudi s'havia realitzat sobre el gat salvatge i el punt que em va sorprendre concloïa que el gat domèstic havia perdut volum cerebral respecte al seu ancestre, per la qual cosa els investigadors suggerien una revisió de la teoria de l'evolució. Semblava que la comoditat de la vida amb l'home i la seguretat que aquesta li donava havia conduit a aquest resultat involutiu.

Tampoc li vaig donar molta més importància i així van haver uns anys en que pràcticament vaig oblidar aquest estudi. Però fa ja un temps que ha tornat amb molta força a la meua memòria i no fa més que rondar-me pel cap eixa preocupant conclusió. De fet, el què més em preocupa és la possibilitat evident de que la Teoria de l'Evolució Darwiniana haja de ser profundament revisada. Que les espècies, al igual que pels factors ambientals puguen evolucionar, també puguen involucionar. Fins i tot a extrems que puguen portar a la seua desaparició.

Tot aquest rotllo ve a col·lació pel que des de fa ja massa anys es pot observar a l'ésser humà. Sobre tot a aquest País. La vida relativament còmoda, la seguretat i la borratxera econòmica que es va produir arran el que podem denominar "segon desarrollisme", durant els últims anys del segle passat i primers del pressent, durant el que ja tots denominen "bambolla immobiliària", sembla que va produir a l'ésser humà un efecte paregut al del gat domèstic de l'estudi: una profunda involució cerebral. Si no --encara-- en volum, sí --evidentment-- en nivell d'utilització.

Perquè no cap una altra explicació del que hui en dia està passant. Davant el cop d'estat mitjançant l'evident frau electoral --perquè fer exactament el contrari de TOT el que al programa es va prometre ho és-- efectuat per la dreta espanyola; davant la contínua utilització dels recursos públics per tal d'enriquir-se de la dreta del País, l'homo sapiens espanyol, l'homo sapiens valencià resta callat, papant mosques i jugant amb ratolins. I res més.

I el pitjor de tot es pensar que eixos gats domèstics, bocabadats, poden ser, fins i tot, capaços d'engabiar als pocs gats salvatges que encara en queden, per tal de defensar els gossos que, hui per hui, els governen.

PD.- Una altra cosa. Si mai havia tingut cap dubte de la capacitat autèntica de l'ex-regidor d'urbanisme del PP d'Alcoi, Fernando Pastor, aquesta setmana he pogut eliminar qualsevol dubte. Davant el problema que ell i el seu partit han ocasionat arran els edificis de l'Estambrera --entre moooolts altres--, ha estat capaç de passar de lo ridícul a allò més llastimosament patètic. Espere que desprès d'aquesta actuació, que el tribunal sentenciarà, evidentment, com a prevaricadora, aquest personal no torne mai més a la política.

Exportacions

Exportar consisteix, bàsicament, en enviar o vendre a l'estranger els excedents de producció que sobren al teu País. Com que al meu País el que sembla que sobren són borinots, ximples, nanos mentals, votants del PP i simis de mig pèl, pel que diuen les notícies sembla que anem a exportar-los, cosa que s'agraeix i molt. Si tenim èxit, possiblement isca'm de la crisi més aviat que no pensem, ja que material per aquest tipus d'exportació en tenim, i massa.

L'única llàstima és que aquest tipus d'exportacions no vagen directament a algun lloc com puga ser, per exemple, Kabul...

Neocolpistes

En democràcia, la legitimació política ve donada pel vot dels ciutadans.

Aquesta premissa de l'estat de dret, que sembla incontestable, és també bypassable.

Habitualment per la seua dreta.

El fet és que una gran quantitat de dictadures dels darrers 100 anys, s'han aprofitat del sistema democràtic per tal d'arribar al poder i després l'han anat desmuntant per tal de perpetuar-se en ell. Al principi de forma un tant barroera, però poc a poc, els seus mètodes han anat refinant-se.

Al segle XXI els neocolpistes arriben al poder desprès de diversos intents presentant-se a les eleccions democràtiques. Finalment i per tal de guanyar-les, intenten aprofitar-se de la conjuntura que es dona en el moment per tal d'elaborar un programa electoral que siga exactament el què volen sentir els ciutadans. Una vegada han arribat al poder, obliden d'immediat el què havien expressat al seu programa per fer habitualment tot el contrari i així començar amb la demolició de l'estat de dret i de l'inicial estat del benestar que puga tenir el País.

Habitualment açò causa una lògica repulsa ciutadana que pot arribar a provocar una certa inestabilitat social. És el què es busca. Així, i per tal de "mantenir l'ordre i l'estabilitat social", els neocolpistes promulguen lleis per tal de retallar els drets i les llibertats democràtiques constitucionalment establides. Tot açò recolzat pels mitjans de comunicació què controlen massivament. Uns mitjans que insistentment repeteixen que aquest govern és legitim ja que ha estat votat per la majoria dels ciutadans.

MENTIDA!!!

La legitimació la dona l'aplicació del seu programa, eixe programa que van votar els ciutadans. La seua no aplicació de forma sistemàtica retira tota eixa legitimitat democràtica i per tant eixe govern pot ser legítimament destituït pel poble que l'ha votat.

Pel mitjà que siga necessari.

I qualsevol llei elaborada per aquests neocolpistes amb la intenció d'evitar la legítima potestat dels ciutadans de protestar i destituir el govern que els ha mentit és d'inici il·legítima. Qualsevol llei elaborada per tal de transformar els ciutadans en súbdits i vassalls no té cap legitimitat i per tant cal no complir-la.

El govern, en un estat democràtic de dret, està al servei del ciutadà, no el ciutadà al servei del govern. Ells són els nostres empleats, no nosaltres els seus vassalls.

Aquests governs neocolpistes ni són tan llunyans ni aquest article és un mer exercici literari. De fet, si voleu veure un exemple, simplement mireu pel balcó...

Sanus el liberal.

Repugnància. Fàstic i repugnància. I indignació. A parts iguals. I és que feia ja temps, afortunadament, que no sentia tot açò al llegir la premsa local. Pensava que havien adquirit la suficient dignitat com per no dir segons quines coses. Però m'havia equivocat. Un gos no pot deixar de lladrar (encara que en Japó els operen la faringe per tal que no molesten).

I vet ací que apareix el senyor Rafa Sanus per parlar de l'economia local i de en què coses no s'han de gastar els diners públics. El gran mag de les finances alcoianes. "Clar que sí". I ens mostra el seu gran amor pels serveis públics. Resulta curiós que un que ha estat servidor públic amb responsabilitats de govern com Sanus, mostre eixe despreci cap els serveis públics i socials. Despreci que només es pot explicar donat el seu conegut talant ultraliberal i conservador. Peró pitjor encara és que continue prenent-nos per imbècils indicant que els serveis públics són deficitaris.

Es pensa que no sabem que un servei públic, per definició, ha de ser deficitari i que per això, per la seua naturalesa i la seua necessitat, cal que el proporcione l'administració pública? Es pensa que els serveis públics són negocis? Potser això és el que voldria: fer d'un servei necessari un negoci, un pastís a dividir entre els amics; educació, sanitat, serveis socials,... en mans dels amics. I qui tinga diners, que enriquisca els meus col·legues. I qui no...

Però el pitjor de tot no són les idees d'aquest individu, que per dretà i hipòcrita tots ja el coneixem, ni que en algun moment puga portar-les a la pràctica, que també, sinó que ho diu el personatge que ha portat a l'Ajuntament d'Alcoi a la pitjor situació econòmica de la seua història. Un individu que ha deixat un ajuntament --al què va aplegar tenint un cert dèficit però també un enorme patrimoni municipal-- convertit en un solar. Amb el major deute de la seua història (se li devien diners fins al quiosquer de la premsa). I absolutament descapitalitzat: el patrimoni municipal reduït a pràcticament zero.

I què s'ha fet d'aquest diners? Gastar-ho en trellat, com diria Rafa Sanus: viatjar al Japó a promocionar la Festa, o a Nova York, pagar tot el que la Generalitat de Camps estava obligada a pagar i no pagava, judicis, indemnitzacions i advocats per defensar les il·legalitats comeses pel PP a l'ajuntament, autobombo i propaganda, festes i dinarots... coses de trellat. Despeses justificades. I eixos altres diners, que desapareixien per la misteriosa androna que instal·len tots els governs del PP en les institucions públiques, quan arriben al poder...

I, a banda de tot, ho diu un individu que va intentar utilitzar la seua posició a l'ajuntament per tal d'afavorir la seua família amb una maniobra truculenta.

Però és que Rafa no coneix eixa frase de Groucho que diu "és millor restar callat i semblar idiota que obrir la boca i eliminar qualsevol dubte".