"Mare, aquesta vesprada no aniré a classe. Fa molt de fred i el mestre no vol que continuem així als barracons".
Maria va fer com que no sentia al seu fill. Estava molt preocupada pel seu home, què havia perdut la faena darrere la crisi -era fuster d'alumini i la construcció s'havia enfonsat-, i que passava les hores mortes hipnotitzat davant del televisor.
Els problemes havien crescut de forma exponencial des de feia ja uns anys. Tot va començar a anar malament quan el seu marit va tancar la seua fusteria d'alumini per a posar-se a treballar amb un constructor de la costa. "És millor així. Com autònom tinc més desavantatges que avantatges, i amb el boom immobiliari guanyaré més diners amb aquest paio" li havia dit, convençut. Semblava una època de bonança i al País es lligaven els gossos amb llonganisses. Encara que les necessitats més bàsiques -hospitals, escoles...- no tenien uns pressupostos massa clars, des del Palau de la Generalitat es gastaven ingents quantitats de diners en diversos actes fastuosos: véiem com la Fórmula 1 arrancava en València, el Papa ens visitava amb luxes i oripells, es feien regates a Alacant, els camps de golf prosperaven en secarrals... però tot es va enfonsar quan la crisi va arribar.
Pep continuava embovat davant del televisor. La bava li eixia a través dels llavis mentre sentia, a les notícies de Canal Nou, al Molt Honorable anunciar la propera creació d'un parc temàtic dedicat a Ferrari.
Maria va pensar que, aquesta vegada, no seria al seu fill. Aquesta vegada ens crucificarien a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada