Quan conviu el segle XV amb el XXI

Existeix a Europa un Estat què encara es regeix per una monarquia absoluta i despòtica, antidemocràtica, homòfoba -encara que acull entre els seus òrgans de poder multitud de homosexuals i inclús de pederastes-, misògina -que imposa al seu si l'absoluta submissió de la dona-, amb un absolut menyspreu a la llibertat individual i a la intel·ligència humana -fanàticament enemic de la ciència i del pensament lliure-, i que no té cap objecció en interferir activament en la política de la resta d'Estats sobirans.

Un Estat què no accepta la justícia internacional ni tan sols la dels Estats on viuen molts dels seus membres.

Un Estat hipòcrita i intromissiu en els habitants de la resta d'Estats, què aboga per la germandat universal -sota les seues condicions i règim-, què pretén convéncer a tot el món de que lluita contra la pobresa del món -però atresora riquesses difícilment mesurables i que no utilitza per a aquesta lluita, al temps que fa gala d'uns excessos més propis de les monarquies del segle XV- i què també ens pretén convéncer de que lluita a favor de la vida -però ha recolzat i recolza règims autoritaris on la pena de mort és habitual, ha utilitzat i potser encara utilitza la tortura i la repressió violenta per imposar les seues tesis i és el creador dels aparells de tortura més refinats de la història-.

Exposat de forma tan crua, és evident que no n'hi hauria cap demòcrata que no pensara que hi ha que lluitar activament contra aquest Estat, aïllar-lo i retirar qualsevol tipus de relació amb ell.

Però no és així. De fet, partits com el Popular, que lluiten obsessivament contra altres dictadors i règims totalitaris, com puguen ser els de Cuba i Veneçuela, s'agenollen davant d'aquest dictador i li besen submisament els peus, al temps que defenen tots els seus excessos i la seua postura totalitària emparant-se en la història i la tradició.

I és que aquest Estat es diu Vaticà i al seu dictador li diuen Papa. AMEN.