JUSTIFICACIONS

Segons un estudi de la prestigiosa University of Falsester-Grimsby, publicat a la revista Anuals of Human's Foolishness, els pocs espanyols que encara  justifiquen les mesures del PP es poden englobar dins d'aquests tres tipus:

1. El meoercadono (o ceoespeculador): l'individu tipus d'aquest grup acaba de regularitzar uns quants milions que tenia amagats, amb els quals (i amb la signatura d'uns quants dels seus treballadors)  ha muntat una SICAV amb la què pràcticament no cotitza a hisenda. A més, mitjançant la reforma laboral ha aconseguit desfer-se dels treballadors que més cobraven i del control dels sindicats. Els treballadors que té ara, són -com diu habitualment- "com els xinesos" (muts, submisos, sense horaris, sense vacances, sense festes, sense baixes, barats...). Està, òbviament, encantat amb les mesures del PP. Ara el seu objectiu és tenir també, per llei, potestat sobre l'entrecama de les filles adolescents dels seus esclaus.
El número d'aquests individus es manté prou estable al llarg del temps.

2. El errequeerre: va votar al PP les darreres eleccions. Des d'aleshores, li han rebaixat el sou, li han pujat els impostos, li han llevat la paga de Nadal, li han pujat el butà i la llum, li han retirat la beca del seu fill menut, han acomiadat al seu major (que ha tornat a casa amb la seua parella prenyada perquè li han llevat el pis), li han llevat l'ajuda a la seua dona que cuida el sogre amb alzheimer, també li cobren els medicaments del sogre, sap que tindrà problemes per tal de cobrar la jubilació... però continua justificant les mesures perquè el seu orgull el fa pensar que si rectifica la gent pensarà que és tonto i li han pres el pel. I certament li l'han pres.
Els individus d'aquest grup van disminuint ja que el cabreig i la fam fan que acaben engolint-se el seu orgull.

3. El gos-lobo (de lobotomitzat): el gos-lobo, fa uns anys es va afiliar al PP ja que així pensava que agradaria més al seu patró (un meoercadono qualsevol), al qual idolatra. I l'idolatra encara que fa uns mesos (i emparant-se en la reforma laboral) el va tirar al carrer amb quatre perres d'indemnització. Des d'aleshores, les coses no han millorat: tenint com té una qualificació pràcticament nul·la, amb uns estudis que difícilment li donen per entendre el que llig i amb una personalitat més pròpia d'un golden retriever, difícilment trobarà cap treball ni a casa ni a l'estranger. El PP li ha donat la baixa per falta de pagament, encara que continua anant a la seu local per tal d'agranar el portal, i la seua parella (si n'ha aconseguit cap) l'ha tirat de casa per manso. L'escassa prestació s'acaba i no li correspondrà cap subsidi donades les noves mesures del PP. De totes formes, resulta sorprenent la capacitat d'aquests  individus de memoritzar i repetir en qualsevol lloc i moment tant les consignes de FAES com els absurds eufemismes de Montoro i De Guindo,  sense comprendre res del què està dient. Açò últim junt amb el estrany convenciment de què amb tot el que els passa, estan millorant la seua vida, ha fet que aquesta universitat haja realitzat uns estudis antropològics que han determinat que es trobem davant d'una espècie homínida no catalogada abans, que possiblement estiga relacionada directament amb el famós "eslabó perdut".
Els individus d'aquest tipus, estan en franca disminució ja que solen ser víctimes dels caps rapats (un subgrup del gos-lobo anomenat gos-lobo-lobo -també de lobotomitzat-) que cacen "sense sostres". Els pocs que sobreviuen, entren dins d'una dinàmica autofàgica en la què es consumeixen a d'ells mateix, per la qual cosa cada vegada en queden menys.

L'ORXA

L'Orxa és una població molt peculiar de la comarca del Comtat. És troba al peu de la Serra del Benicadell i al fons de la Vall de Perputxent, per la qual cosa ha patit un cert aïllament durant moltes dècades. De fet es troba en una mena de cul de sac: no està en cap ruta a cap de lloc, no és una població de pas cap a enlloc. Qui agafa la seua carretera és per tal d'anar específicament a l'Orxa, ja que acaba allí.

L'Orxa té, a hores d'ara, uns 750 habitants i estan regits per un ajuntament controlat pel PP. Tanmateix, a alguna gent li pot resultar curiós que, sent com és una població tan aïllada, tinga una quantitat d'habitants relativament alta. Això és així perquè s'ha donat, durant dècades, un fenomen endogàmic molt important. Però tots sabem que eixos fenomens endogàmics tenen contrapartides biològiques força importants, ja que les malalties d'origen genètic es magnifiquen d'una forma poc habitual. Malalties mentals i físiques i, fins i tot, socials i de comportament, arriben a unes xifres poc habituals.

Aquests dies, ens han informat que l'ajuntament del PP de l'Orxa ha prohibit la celebració de la Trobada d'Escoles Valencianes del 2013 a la població perquè no els va agradar la cançoneta de les darreres Trobades. Açò demostra l'efecte perniciós de l'endogàmia que abans havia esmentat, però malgrat tot, és patent que els afectats són molt fàcilment identificables ja que s'han reunit formant l'agrupació local del Partit Popular. Ara només cal iniciar algun tractament mèdic. Que tingueu sort.

Responsabilitats

Ara que els governs autonòmics i central del PP pretenen demonitzar als funcionaris d'aquest País propagant injúries, tòpics i falsedats de tota mena, caldria recordar el perquè moltes vegades l'administració funciona mal i quina és la culpa que tenen els funcionaris en aquest mal funcionament.

Però en primer lloc, caldrà fer algunes puntualitzacions. Sí, és cert que n'hi han funcionaris que són uns golfos, uns pocavergonyes, uns menfots i uns incompetents, però també és cert que, en general, el percentatge és pràcticament igual que en la resta de treballs i està molt per davall d'alguns altres, com poden ser polítics, càrrecs de confiança, presidents de grans cadenes de supermercats, directius de futbol (dels que cobren per ser-ho), cunyats, tertulians cavernaris, presidents de tribunals i CGPJs...

També és cert que tenen un treball que és per tota la vida i que, a més a més, habitualment té una certa elasticitat horària. Però també és cert que per tal de aconseguir-lo han hagut de passar una fase de selecció duríssima. Però clar, eixos avantatges causen molta enveja en el comú dels mortals i és veu millor lo bo que tenen, que l'esforç i el temps que els ha costat aconseguir-ho (esforç i temps que podia haver invertit qualsevol de nosaltres per tal de traure una plaça, per cert).

I també és cert que des de fa ja massa anys, la inversió pública en l'administració de tots --sanitat, educació, justícia, ajudes socials, cooperació, medi ambient, dependents...-- pràcticament ha desaparegut en favor de les inversions en "grans esdeveniments" (òbviament és molt més senzill "distreure" milions d'euros en aquestes imbecil·litats --carreretes de vaixells i de cotxets, visites de papes i mames...-- que de sanitat o de justícia).

I potser per aquest darrer tema, els funcionaris --o al menys la major part-- han mantingut l'estabilitat de tot el sistema mitjançant el seu sobresforç, ja que de fer estrictament allò pel que se'ls paga o de complir estrictament les seues funcions, tot el sistema haguera col·lapsat ja fa temps. I ho han fet possiblement per un excés de responsabilitat. Ara bé, aquest excés de responsabilitat que els ha portat a mantenir viu el sistema, també l'ha fet malbé. Perquè quan una persona treballa per damunt de les seues possibilitats, quan s'excedeix en el seu horari; quan un metge es veu obligat a veure un pacient cada cinc minuts i, per responsabilitat, utilitza molt més temps, cosa que fa que el seu horari s'allargue més d'una hora diàriament; quan un secretari de tribunals es veu obligat, per responsabilitat, a duplicar els casos que porta; quan un mestre ha de donar més hores de classe perdent part del temps per preparar-les i, per responsabilitat, utilitza hores de son per fer-ho; quan a aquest mestre li incrementen els alumnes en l'aula a nivells dels '70; quan passen aquestes coses, l'eficàcia d'aquests treballadors i el seu rendiment disminueixen considerablement i, per tant, el servei que ens han de prestar a la resta de ciutadans es veu força perjudicat.

I és llavors quan penses que, possiblement, la veritable responsabilitat consistiria en deixar caure el sistema per tal que els ciutadans se n'adonem d'una vegada per totes de qui és l'autèntic responsable de tot el problema, i que actuem en conseqüència.

I, per cert, encara que, en part, també els envege, jo no soc funcionari.

Fer de l'excepció, regla

Sembla que a aquest món en què vivim li hem pegat la volta, com a un calcetí desemparellat. Quan jo era menut i anava a l'escola, em van ensenyar moltes coses i entre elles que tota regla que aprenia, podia tenir excepcions. Però que eixes excepcions no invalidaven la regla, sinó que la confirmaven i li donaven amplitud.

Desgraciadament, durant els darrers desset anys i de forma molt subtil, en aquest País s'han anant transformant les excepcions en regles. A poc a poc i suaument, hem començat a veure com el que tenia que ser excepcional i temporal es transformava en normal i definitiu, i fins i tot necessari i imperatiu.

Així, els concerts escolars, que tenien que fer-se només en el cas en què l'Administració no poguera donar el servei en un determinat lloc, per carència d'una institució pública, i que tenia que durar només el temps necessari per a que la conselleria esmenara eixa carència, s'ha transformat en "lo normal", de forma que el capital invertit en eixos concerts ja està al nivell del què es gasta en l'Educació Pública. L'excepció transformada en regla.

O, què dir dels famosos barracons escolars? Qui no ha tingut cap familiar o amic que no haja fet gran part del seu recorregut escolar en aquests contenidors de xiquets? L'excepció transformada en regla.

O en sanitat*. Concertar centres privats en un Pla de Xoc, com el seu nom indica --de xoc-- és per tal de superar una situació puntual  d'excés de demanda, no per tal de convertir-ho en "lo normal". De fet, si eixe capital invertit en els centres privats i mútues, s'haguera invertit en la Sanitat Pública, tendríem el sistema de salut més capdavanter de l'estat espanyol. I possiblement d'Europa. Ara bé, els amiguets de la privada no s'hagueren forrat com ho estan fent, i això el PP no ho anava a consentir... L'excepció transformada en regla.

I és que, des que en 1995 Zaplana va aconseguir la presidència de la Generalitat, al País Valencià hem anat acceptant, contra el més mínim sentit comú, que feren de les excepcions, regles.

*Per assabentar-vos millor del que passa a la Sanitat Pública valenciana, us recomane el següent documental. És llarg però s'ho val:

 Apunt 1.- Sembla que tant al Molt Honorable com al Rajoy, Carlos Fabra els continua semblant un ciutadà i un polític exemplar, digne de qualsevol menció. Em temo molt que continuant en eixa línia, demanaran en breu la beatificació d'Al Capone i la canonització del doctor Mengele.

Apunt 2.- Aquest apunt va dedicat al PSOE (antic PSPV... ja fa anys que de PV res de res). Ximo, Ximo, Ximo... la setmana passada, quan vaig veure una notícia sobre uns cursos de prostitució que es donaven a València, em va venir immediatament al cap cert personatge multicolor de la faràndula política valenciana. En aquells moments no podia imaginar-me que seria una premonició, però hui, al assabentar-me que Consuelo Ciscar, la Bonnie de la política valenciana, havia estat triada per al Consell Valencià de Cultura (CVC), gràcies al recolzament del PSOE i per davant de Joan Francesc Mira, no he pogut per menys que relacionar els dos fets. Prostitució i recolzament. I amb els dos, la imatge del mateix personatge...

Liebster Blog Awards

El darrer divendres (bé, el divendres realment no ja que no em vaig assabentar fins el diumenge) vaig tenir la sorpresa de que l'amic Alfred Russel m'atorgara en el seu fantàstic blog la linia de Wallace, el premi Liebster Blog. La veritat és que si bé alguna cosa havia llegit sobre aquest premi que s'atorguen els blogaires uns a altres, no m'havia preocupat massa de com funcionava el tema.

Bé, la qüestió és que aquest premi intenta donar a conéixer blogs amb pocs seguidors (sembla que amb un màxim de 200) que pels seus mèrits meresquen ser difosos i promocionats.

El funcionament del premi, que copie literalment de l'amic Russel, és el següent: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

I ara em toca triar cinc dels meus blogs favorits:

• El primer, i no sé si serà trampa (cosa per la qual triaré un sisé), és el mateix blog que m'ha triat, La línia de Wallace. Un blog que es pot definir com de capçalera, pensaments de tot tipus enllaunats en unes poques paraules que diuen molt i expressen tot. És el vent que neteja un ambient carregat.
• El segon és el Quadern de Jordi Orts, els pensaments d'un amic lluny de la seua terra. Ulls i cor obert.
• En tercer lloc, triaré el blog d'un polític amb seny i molt de cinisme: Nomdedéu: "confieu en mi, jo confie en vosaltres".
• El quart, Diari de Retalls: retalls i esborranys d'un lloc i un moment.
• Cucarella tampoc pot faltar. Breu, clar i concís.
• I un sisé, com he dit: Vent de Cabylia. Qui el llija sabrà immediatament perquè l'he mencionat.

Cabrien molts més, és clar, però aquests supose que us semblaran interessants. O això espere. I torne a dir-te que t'agraïsc molt el premi i sobretot la definició que vas fer del meu blog, amic Russel. Salut!

La teoria del gat bocabadat

Fa ja alguns anys, en la dècada dels 90' del segle passat, es va publicar a la premsa la notícia d'un estudi que em va cridar l'atenció. Aquest estudi s'havia realitzat sobre el gat salvatge i el punt que em va sorprendre concloïa que el gat domèstic havia perdut volum cerebral respecte al seu ancestre, per la qual cosa els investigadors suggerien una revisió de la teoria de l'evolució. Semblava que la comoditat de la vida amb l'home i la seguretat que aquesta li donava havia conduit a aquest resultat involutiu.

Tampoc li vaig donar molta més importància i així van haver uns anys en que pràcticament vaig oblidar aquest estudi. Però fa ja un temps que ha tornat amb molta força a la meua memòria i no fa més que rondar-me pel cap eixa preocupant conclusió. De fet, el què més em preocupa és la possibilitat evident de que la Teoria de l'Evolució Darwiniana haja de ser profundament revisada. Que les espècies, al igual que pels factors ambientals puguen evolucionar, també puguen involucionar. Fins i tot a extrems que puguen portar a la seua desaparició.

Tot aquest rotllo ve a col·lació pel que des de fa ja massa anys es pot observar a l'ésser humà. Sobre tot a aquest País. La vida relativament còmoda, la seguretat i la borratxera econòmica que es va produir arran el que podem denominar "segon desarrollisme", durant els últims anys del segle passat i primers del pressent, durant el que ja tots denominen "bambolla immobiliària", sembla que va produir a l'ésser humà un efecte paregut al del gat domèstic de l'estudi: una profunda involució cerebral. Si no --encara-- en volum, sí --evidentment-- en nivell d'utilització.

Perquè no cap una altra explicació del que hui en dia està passant. Davant el cop d'estat mitjançant l'evident frau electoral --perquè fer exactament el contrari de TOT el que al programa es va prometre ho és-- efectuat per la dreta espanyola; davant la contínua utilització dels recursos públics per tal d'enriquir-se de la dreta del País, l'homo sapiens espanyol, l'homo sapiens valencià resta callat, papant mosques i jugant amb ratolins. I res més.

I el pitjor de tot es pensar que eixos gats domèstics, bocabadats, poden ser, fins i tot, capaços d'engabiar als pocs gats salvatges que encara en queden, per tal de defensar els gossos que, hui per hui, els governen.

PD.- Una altra cosa. Si mai havia tingut cap dubte de la capacitat autèntica de l'ex-regidor d'urbanisme del PP d'Alcoi, Fernando Pastor, aquesta setmana he pogut eliminar qualsevol dubte. Davant el problema que ell i el seu partit han ocasionat arran els edificis de l'Estambrera --entre moooolts altres--, ha estat capaç de passar de lo ridícul a allò més llastimosament patètic. Espere que desprès d'aquesta actuació, que el tribunal sentenciarà, evidentment, com a prevaricadora, aquest personal no torne mai més a la política.

Exportacions

Exportar consisteix, bàsicament, en enviar o vendre a l'estranger els excedents de producció que sobren al teu País. Com que al meu País el que sembla que sobren són borinots, ximples, nanos mentals, votants del PP i simis de mig pèl, pel que diuen les notícies sembla que anem a exportar-los, cosa que s'agraeix i molt. Si tenim èxit, possiblement isca'm de la crisi més aviat que no pensem, ja que material per aquest tipus d'exportació en tenim, i massa.

L'única llàstima és que aquest tipus d'exportacions no vagen directament a algun lloc com puga ser, per exemple, Kabul...