És un concepte recurrent en les tertúlies que es poden seguir a la ràdio i televisió definir la democràcia espanyola com a una democràcia jove i de perfil baix. Certament, la nostra democràcia és una de les més joves a Europa. En quant a allò del perfil baix, resulta evident que la classe política espanyola, sobretot la que representa a la dreta, té encara moltes carències possiblement degudes a la seua ubicació en posicions que ja eren velles quan va passar la transició, als individus mediocres i sobreactuats que controlen massa partits, a la seua vinculació ideològica al tardofranquisme o la seua ubicació en la dreta més reaccionària. Països com França, Anglaterra o Alemanya --Itàlia evidentment, menys-- ens poden donar lliçons sobre política en majúscules, què es poden observar en com s'afronta la crisi des d'una perspectiva de servei al ciutadà i no de servir-se del ciutadà. En aquests països, partits tradicionalment rivals i amb postures ideològiques antagòniques, unixen les seues forces per tal de solucionar un gran problema que afecta a la totalitat de la població a la que serveixen. A Espanya això no passa. Ni passarà mentre certa classe política no se n'adone que la meta no és el poder, sinó el servei.
Tanmateix, eixe perfil baix que afecta a gran part de la nostra classe política sembla que no és igualment aplicable a la societat que representa. I estic referint-me a la forma d'afrontar certs problemes socials, econòmics i polítics que s'ha donat en eixos països amb una democràcia històricament consolidada i "la jove democràcia espanyola".
Aquests darrers mesos hem pogut observar la "spanish revolution", el moviment 15-M, com una forma pacífica d'intentar canviar aquelles coses de la nostra jove democràcia que a gran part de la societat no els satisfeia. Pacífic, jove, igualitari, possiblement poc pragmàtic i excessivament utòpic, però un moviment amb clara vocació de actuar i participar. I que amb aquests principis, ha començat a collir resultats pràctics. Tanmateix, aquests dies també hem pogut observar en una d'aquestes democràcies històriques una altra forma de revolta social no tan amable i, diguem-ho clar, democràtica i civilitzada. I els habitants de molts barris de Londres, Birmingham o Liverpool, en poden donar testimoni. Revoltes que ens recorden a les que fa uns anys --i lluny encara la crisi actual-- vam poder vore en una altra de les democràcies consolidades, les revoltes de les banlieue de Paris. En un símil futbolístic és com la crispació i l'agressivitat que representa Mourinho front al seny i la tranquil·litat de Guardiola.
Vol dir açò que possiblement la societat està molt per davant de la classe política que ens governa? És ben possible. Moltes vegades un gran guió, amb actors i actrius de gran prestigi es transforma en una pel·lícula de sèrie B per les males mans d'un mal director. I d'això, en València, en sabem massa.
PD.- Si cal reconéixer darrerament alguna cosa a la democràcia anglesa, és com va afrontar la visita del Papa a les seues terres. Sí, és cert que la població anglesa és majoritàriament anglicana, però el seu estat és, a l'igual que el nostre, un estat aconfessional. I això de cobrar entrada als fidels per tal de veure la missa papal, i així córrer amb les despeses de la visita, em sembla una magnífica, i molt democràtica, idea.
Tanmateix, eixe perfil baix que afecta a gran part de la nostra classe política sembla que no és igualment aplicable a la societat que representa. I estic referint-me a la forma d'afrontar certs problemes socials, econòmics i polítics que s'ha donat en eixos països amb una democràcia històricament consolidada i "la jove democràcia espanyola".
Aquests darrers mesos hem pogut observar la "spanish revolution", el moviment 15-M, com una forma pacífica d'intentar canviar aquelles coses de la nostra jove democràcia que a gran part de la societat no els satisfeia. Pacífic, jove, igualitari, possiblement poc pragmàtic i excessivament utòpic, però un moviment amb clara vocació de actuar i participar. I que amb aquests principis, ha començat a collir resultats pràctics. Tanmateix, aquests dies també hem pogut observar en una d'aquestes democràcies històriques una altra forma de revolta social no tan amable i, diguem-ho clar, democràtica i civilitzada. I els habitants de molts barris de Londres, Birmingham o Liverpool, en poden donar testimoni. Revoltes que ens recorden a les que fa uns anys --i lluny encara la crisi actual-- vam poder vore en una altra de les democràcies consolidades, les revoltes de les banlieue de Paris. En un símil futbolístic és com la crispació i l'agressivitat que representa Mourinho front al seny i la tranquil·litat de Guardiola.
Vol dir açò que possiblement la societat està molt per davant de la classe política que ens governa? És ben possible. Moltes vegades un gran guió, amb actors i actrius de gran prestigi es transforma en una pel·lícula de sèrie B per les males mans d'un mal director. I d'això, en València, en sabem massa.
PD.- Si cal reconéixer darrerament alguna cosa a la democràcia anglesa, és com va afrontar la visita del Papa a les seues terres. Sí, és cert que la població anglesa és majoritàriament anglicana, però el seu estat és, a l'igual que el nostre, un estat aconfessional. I això de cobrar entrada als fidels per tal de veure la missa papal, i així córrer amb les despeses de la visita, em sembla una magnífica, i molt democràtica, idea.
