Molts nervis...

El Partit Popular d'Alcoi ha iniciat una forta ofensiva als mitjans de comunicació locals de cara a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques. Tant l'ínclit Miguel Peralta com Mario Santacreu i Rafael Núñez s'han posat mans en l'obra i, seguint la consigna Popular d'intentar convertir uns comicis locals i autonòmics en una mena de plebiscit a la política econòmica de Zapatero, intenten obviar la desastrosa gestió econòmica de Rafa Sanus a nivell local, i l'imputat per corrupció Paco Camps a nivell autonòmic. Mal els deuen de posar les enquestes que manegen quan intenten una estratègia tan poc intel·ligent. I és que resulten difícils d'amagar totes les sospites fundades i corrupteles que salpiquen al PP tan local com autonòmic.

És difícil d'explicar -i resulta extremadament sospitós- l'empecinament en construir un hotel a la Font Roja, quan de tots és sabut que seria econòmicament un desastre, i mediambientalment un crim.

És difícil explicar -i també resulta molt sospitós- el desastre en la urbanització de Serelles.

Difícil d'explicar també resulta el amiguisme desenvolupat en el problema que van crear en la gestió del transport universitari.

O l'intent d'usurpació de la propietat de l'edifici de Sant Llorenç per part del regidor Sanus.

I què dir del problema generat per la construcció del pàrquing de la Rosaleda, que a tots ens costarà una milionada encara que al govern municipal eren coneixedors de la il·legalitat del projecte.

O l'edifici de l'Estambrera, també denunciat per la seua manifesta il·legalitat.

Però quan parlem a nivell autonòmic, la qüestió ja es multiplica per mil. Tant la Generalitat, com les tres diputacions controlades pel PP s'han transformat en una mena de cova d'Ali Babà, amb els seus més de 40 lladres, Bigotes, Correjes, Gürtels i Brugals.

El que ja havia dit. Les enquestes els deuen d'apartar de la majoria absoluta què els resulta imprescindible per a governar, perquè sinó, no s'entén...

SENSE SENYAL

DECLARACIÓ PÚBLICA D’ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ (ACPV)

València, divendres, 18 de febrer de 2011

Reunida la Junta Directiva d'Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de febrer de 2011 ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al País Valencià. Això està provocat per les renovades amenaces de noves multes del Govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer front a altres dues multes que sumen 600.000 euros. La data límit per fer-ho és el 20 de març si no volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes corrents, ajudes i propietats com l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que significarien 120.000 euros més cada mes.

Davant aquesta decisió Acció Cultural considera:

Primer.- Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.

Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3 com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona com a imputat en el cas Gürtel.

Segon.- Aquesta persecució contra Acció Cultural per part del sr. Francisco Camps va en contra de l'esperit de tota la normativa europea.

Tots els tractats internacionals garanteixen la llibertat de circulació dels productes audiovisuals. Així s'evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural europea.

Tercer.- El sr. Francicos Camps ha modificat arbitràriament i expressament la legislació valenciana per poder forçar al tancament de TV3.

Així, ha arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei 16/2010 de 27 de desembre de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la llei.

Quart.- El sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i Canal 9.

Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la creació de Canal 9. També, des de 1989, va ser la que impulsà l'arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el Govern català va facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana. Aquest acord va ser rebutjat pel sr. Francisco Camps i es continuà amb la persecució de TV3.

Cinqué.- El sr. Francisco Camps nega els valencians una televisió en la seua pròpia llengua.

Considerem que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la cultura del País Valencià, en contra dels interessos del nostre poble.

Per tot això, demanem

Que el Partit Popular substituesca al sr. Francisco Camps com a candidat a les properes eleccions autonòmiques, en entendre que és una persona que no respon als interessos valencians. Només així es podran resoldre els preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes recuperen la seua dignitat.

Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià. Primer, perquè el fons del conflicte jurídic està pendent de resolució en el Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a d'altres instàncies europees. Perquè tenim la raó.

Finalment, volem agrair l'esforç i la solidaritat que, tant durant els darrers vint-i-sis anys com en aquests moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i les Illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen associacions, partits polítics, sindicats, etc etc. A tots, moltes gràcies.

Acció Cultural us convida a sumar-vos a la iniciativa espontània de suport a les emissions de TV3 al País Valencià deixant blocs i webs

SENSE SENYAL

Newton en la política valenciana

"Tot cos roman en el seu estat de repòs o de moviment llevat que altres cossos actuen sobre ell". Aquesta és la primera llei de Newton, també anomenada Llei de la Inèrcia. Poc pensava mister Isaac que les seues lleis anaven a tenir tanta repercussió més enllà del món de la física.

Visc en un País, em governa un partit, en el què aquesta llei s'ha tornat un principi fonamental i inamovible. Al seu cap es troba un cos que manté, des de ja fa anys, un moviment que el porta, de forma indefectible, cap a les més altes cotes de desprestigi i ruïna. I amb ell el meu País.

Però el més trist de tot, és que desgraciadament els únics cossos que podrien actuar sobre ell, ni estan ni se'ls espera. La judicatura també està subjecta a la llei de la inèrcia i es perd en l'embull que el seu propi cos -ajudat per amics com el "senyor" Trillo- provoca. Els seus temps, per tant, estan fora de la física de Newton i ja entren en els terminis de la física relativa d'Einstein. El temps judiciari passa de ser un concepte lineal i comprensible a transformar-se en una altra cosa abstracta i molt més complexa.

Però encara pitjor és l'altre cos. Un cos que governa des de Gènova i que, sense ser el corsari Simon Bocanegra, tampoc és l'estadista Andrea Doria. Governa? Bé, hauria de fer-ho, al menys entre els seus. Però el seu estat natural és el repòs absolut, i la inèrcia, què també actua sobre ell, el manté en un beneït estat d'estupor letàrgic. Qualsevol cos dinàmic intervendria de forma resolta sobre la direcció que porta el cap valencià, però això seria trencar la primera llei de Newton, i tots sabem de l'amor per les lleis que tenen aquests individus.

I tot açò em porta al cap la inèrcia que mantenia l'statu quo a Tunísia i Egipte. Una situació que s'ha mantingut fins que el cos més poderós i tradicionalment adormit, el poble, ha estat capaç de trencar la seua pròpia inèrcia i ha canviat la direcció d'aquests països. Potser la Justícia espera el mateix ací, al meu País? O potser ho esperen des de Gènova?

En els temps del Tio Canya

Quan l'any 1976 Al Tall va crear la cançó del Tio Canya, van ser una mica massa optimistes en l'evolució que esperaven de la nostra llengua al llarg del temps:

"Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
la llengua del tio Canya."

Lamentablement, els fets els han llevat la raó. Aquest cap de setmana hem pogut saber que una dona va patir una demora en l'atenció sanitària que precisava, ja que l'home que la va sol·licitar, de 80 anys, va parlar en valencià, la seua llengua materna. No sabem si aquest home era el propi Tio Canya, ja que se li podrien aplicar els versos de la cançó:

"Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar."

Aquest home va denunciar, davant del Síndic de Greuges, la situació que havia patit, tot i reconeixent la seua obligació a conèixer el castellà. I això em fa preguntar-me, sempre ha d'humiliar-se el mateix? No existeix, també, el dret a expressar-se a Alcoi (zona valencianoparlant) en la seua llengua materna?

D'haver-se donat la circumstància al revés, si li hagueren demorat l'atenció per parlar en castellà, què haguera passat amb el funcionari del 112 i amb el zelador del centre de salut "La Fàbrica"? Ben cert sé que estarien al carrer i la caverna mediàtica i política del PP estarien tirant-se les mans al cap per la greu ofensa feta a la llengua estatal per aquests maleïts nacionalistes i separatistes.

Però no és aquest el cas... a aquests energúmens de la dreta nacionalcentralista els sembla que el valencià no és més que un dialecte folklòric, què és bo mantenir per tal d'escriure "rípios" en els cartellets de les falles  i en els llibrets de les filaes, i per a cridar el gos. Res més.

Malauradament aquests no són fets aïllats ja que passen contínuament. Hem d'esperar que un home de 80 anys realitze una denúncia per indignar-nos del que succeeix al nostre voltant, quan és una cosa que la coneixem perfectament. I si no fem res per posar-li remei, sembla que per molts anys viurem aquells temps del Tio Canya.