dilluns, 30 de juliol del 2012

JUSTIFICACIONS

Segons un estudi de la prestigiosa University of Falsester-Grimsby, publicat a la revista Anuals of Human's Foolishness, els pocs espanyols que encara  justifiquen les mesures del PP es poden englobar dins d'aquests tres tipus:

1. El meoercadono (o ceoespeculador): l'individu tipus d'aquest grup acaba de regularitzar uns quants milions que tenia amagats, amb els quals (i amb la signatura d'uns quants dels seus treballadors)  ha muntat una SICAV amb la què pràcticament no cotitza a hisenda. A més, mitjançant la reforma laboral ha aconseguit desfer-se dels treballadors que més cobraven i del control dels sindicats. Els treballadors que té ara, són -com diu habitualment- "com els xinesos" (muts, submisos, sense horaris, sense vacances, sense festes, sense baixes, barats...). Està, òbviament, encantat amb les mesures del PP. Ara el seu objectiu és tenir també, per llei, potestat sobre l'entrecama de les filles adolescents dels seus esclaus.
El número d'aquests individus es manté prou estable al llarg del temps.

2. El errequeerre: va votar al PP les darreres eleccions. Des d'aleshores, li han rebaixat el sou, li han pujat els impostos, li han llevat la paga de Nadal, li han pujat el butà i la llum, li han retirat la beca del seu fill menut, han acomiadat al seu major (que ha tornat a casa amb la seua parella prenyada perquè li han llevat el pis), li han llevat l'ajuda a la seua dona que cuida el sogre amb alzheimer, també li cobren els medicaments del sogre, sap que tindrà problemes per tal de cobrar la jubilació... però continua justificant les mesures perquè el seu orgull el fa pensar que si rectifica la gent pensarà que és tonto i li han pres el pel. I certament li l'han pres.
Els individus d'aquest grup van disminuint ja que el cabreig i la fam fan que acaben engolint-se el seu orgull.

3. El gos-lobo (de lobotomitzat): el gos-lobo, fa uns anys es va afiliar al PP ja que així pensava que agradaria més al seu patró (un meoercadono qualsevol), al qual idolatra. I l'idolatra encara que fa uns mesos (i emparant-se en la reforma laboral) el va tirar al carrer amb quatre perres d'indemnització. Des d'aleshores, les coses no han millorat: tenint com té una qualificació pràcticament nul·la, amb uns estudis que difícilment li donen per entendre el que llig i amb una personalitat més pròpia d'un golden retriever, difícilment trobarà cap treball ni a casa ni a l'estranger. El PP li ha donat la baixa per falta de pagament, encara que continua anant a la seu local per tal d'agranar el portal, i la seua parella (si n'ha aconseguit cap) l'ha tirat de casa per manso. L'escassa prestació s'acaba i no li correspondrà cap subsidi donades les noves mesures del PP. De totes formes, resulta sorprenent la capacitat d'aquests  individus de memoritzar i repetir en qualsevol lloc i moment tant les consignes de FAES com els absurds eufemismes de Montoro i De Guindo,  sense comprendre res del què està dient. Açò últim junt amb el estrany convenciment de què amb tot el que els passa, estan millorant la seua vida, ha fet que aquesta universitat haja realitzat uns estudis antropològics que han determinat que es trobem davant d'una espècie homínida no catalogada abans, que possiblement estiga relacionada directament amb el famós "eslabó perdut".
Els individus d'aquest tipus, estan en franca disminució ja que solen ser víctimes dels caps rapats (un subgrup del gos-lobo anomenat gos-lobo-lobo -també de lobotomitzat-) que cacen "sense sostres". Els pocs que sobreviuen, entren dins d'una dinàmica autofàgica en la què es consumeixen a d'ells mateix, per la qual cosa cada vegada en queden menys.

dijous, 5 de juliol del 2012

L'ORXA

L'Orxa és una població molt peculiar de la comarca del Comtat. És troba al peu de la Serra del Benicadell i al fons de la Vall de Perputxent, per la qual cosa ha patit un cert aïllament durant moltes dècades. De fet es troba en una mena de cul de sac: no està en cap ruta a cap de lloc, no és una població de pas cap a enlloc. Qui agafa la seua carretera és per tal d'anar específicament a l'Orxa, ja que acaba allí.

L'Orxa té, a hores d'ara, uns 750 habitants i estan regits per un ajuntament controlat pel PP. Tanmateix, a alguna gent li pot resultar curiós que, sent com és una població tan aïllada, tinga una quantitat d'habitants relativament alta. Això és així perquè s'ha donat, durant dècades, un fenomen endogàmic molt important. Però tots sabem que eixos fenomens endogàmics tenen contrapartides biològiques força importants, ja que les malalties d'origen genètic es magnifiquen d'una forma poc habitual. Malalties mentals i físiques i, fins i tot, socials i de comportament, arriben a unes xifres poc habituals.

Aquests dies, ens han informat que l'ajuntament del PP de l'Orxa ha prohibit la celebració de la Trobada d'Escoles Valencianes del 2013 a la població perquè no els va agradar la cançoneta de les darreres Trobades. Açò demostra l'efecte perniciós de l'endogàmia que abans havia esmentat, però malgrat tot, és patent que els afectats són molt fàcilment identificables ja que s'han reunit formant l'agrupació local del Partit Popular. Ara només cal iniciar algun tractament mèdic. Que tingueu sort.

dijous, 7 de juny del 2012

Responsabilitats

Ara que els governs autonòmics i central del PP pretenen demonitzar als funcionaris d'aquest País propagant injúries, tòpics i falsedats de tota mena, caldria recordar el perquè moltes vegades l'administració funciona mal i quina és la culpa que tenen els funcionaris en aquest mal funcionament.

Però en primer lloc, caldrà fer algunes puntualitzacions. Sí, és cert que n'hi han funcionaris que són uns golfos, uns pocavergonyes, uns menfots i uns incompetents, però també és cert que, en general, el percentatge és pràcticament igual que en la resta de treballs i està molt per davall d'alguns altres, com poden ser polítics, càrrecs de confiança, presidents de grans cadenes de supermercats, directius de futbol (dels que cobren per ser-ho), cunyats, tertulians cavernaris, presidents de tribunals i CGPJs...

També és cert que tenen un treball que és per tota la vida i que, a més a més, habitualment té una certa elasticitat horària. Però també és cert que per tal de aconseguir-lo han hagut de passar una fase de selecció duríssima. Però clar, eixos avantatges causen molta enveja en el comú dels mortals i és veu millor lo bo que tenen, que l'esforç i el temps que els ha costat aconseguir-ho (esforç i temps que podia haver invertit qualsevol de nosaltres per tal de traure una plaça, per cert).

I també és cert que des de fa ja massa anys, la inversió pública en l'administració de tots --sanitat, educació, justícia, ajudes socials, cooperació, medi ambient, dependents...-- pràcticament ha desaparegut en favor de les inversions en "grans esdeveniments" (òbviament és molt més senzill "distreure" milions d'euros en aquestes imbecil·litats --carreretes de vaixells i de cotxets, visites de papes i mames...-- que de sanitat o de justícia).

I potser per aquest darrer tema, els funcionaris --o al menys la major part-- han mantingut l'estabilitat de tot el sistema mitjançant el seu sobresforç, ja que de fer estrictament allò pel que se'ls paga o de complir estrictament les seues funcions, tot el sistema haguera col·lapsat ja fa temps. I ho han fet possiblement per un excés de responsabilitat. Ara bé, aquest excés de responsabilitat que els ha portat a mantenir viu el sistema, també l'ha fet malbé. Perquè quan una persona treballa per damunt de les seues possibilitats, quan s'excedeix en el seu horari; quan un metge es veu obligat a veure un pacient cada cinc minuts i, per responsabilitat, utilitza molt més temps, cosa que fa que el seu horari s'allargue més d'una hora diàriament; quan un secretari de tribunals es veu obligat, per responsabilitat, a duplicar els casos que porta; quan un mestre ha de donar més hores de classe perdent part del temps per preparar-les i, per responsabilitat, utilitza hores de son per fer-ho; quan a aquest mestre li incrementen els alumnes en l'aula a nivells dels '70; quan passen aquestes coses, l'eficàcia d'aquests treballadors i el seu rendiment disminueixen considerablement i, per tant, el servei que ens han de prestar a la resta de ciutadans es veu força perjudicat.
I és llavors quan penses que, possiblement, la veritable responsabilitat consistiria en deixar caure el sistema per tal que els ciutadans se n'adonem d'una vegada per totes de qui és l'autèntic responsable de tot el problema, i que actuem en conseqüència.

I, per cert, encara que, en part, també els envege, jo no soc funcionari.

dijous, 17 de maig del 2012

Fer de l'excepció, regla

Sembla que a aquest món en què vivim li hem pegat la volta, com a un calcetí desemparellat. Quan jo era menut i anava a l'escola, em van ensenyar moltes coses i entre elles que tota regla que aprenia, podia tenir excepcions. Però que eixes excepcions no invalidaven la regla, sinó que la confirmaven i li donaven amplitud.

Desgraciadament, durant els darrers desset anys i de forma molt subtil, en aquest País s'han anant transformant les excepcions en regles. A poc a poc i suaument, hem començat a veure com el que tenia que ser excepcional i temporal es transformava en normal i definitiu, i fins i tot necessari i imperatiu.

Així, els concerts escolars, que tenien que fer-se només en el cas en què l'Administració no poguera donar el servei en un determinat lloc, per carència d'una institució pública, i que tenia que durar només el temps necessari per a que la conselleria esmenara eixa carència, s'ha transformat en "lo normal", de forma que el capital invertit en eixos concerts ja està al nivell del què es gasta en l'Educació Pública. L'excepció transformada en regla.

O, què dir dels famosos barracons escolars? Qui no ha tingut cap familiar o amic que no haja fet gran part del seu recorregut escolar en aquests contenidors de xiquets? L'excepció transformada en regla.

O en sanitat*. Concertar centres privats en un Pla de Xoc, com el seu nom indica --de xoc-- és per tal de superar una situació puntual  d'excés de demanda, no per tal de convertir-ho en "lo normal". De fet, si eixe capital invertit en els centres privats i mútues, s'haguera invertit en la Sanitat Pública, tendríem el sistema de salut més capdavanter de l'estat espanyol. I possiblement d'Europa. Ara bé, els amiguets de la privada no s'hagueren forrat com ho estan fent, i això el PP no ho anava a consentir... L'excepció transformada en regla.

I és que, des que en 1995 Zaplana va aconseguir la presidència de la Generalitat, al País Valencià hem anat acceptant, contra el més mínim sentit comú, que feren de les excepcions, regles.

*Per assabentar-vos millor del que passa a la Sanitat Pública valenciana, us recomane el següent documental. És llarg però s'ho val:



 Apunt 1.- Sembla que tant al Molt Honorable com al Rajoy, Carlos Fabra els continua semblant un ciutadà i un polític exemplar, digne de qualsevol menció. Em temo molt que continuant en eixa línia, demanaran en breu la beatificació d'Al Capone i la canonització del doctor Mengele.

Apunt 2.- Aquest apunt va dedicat al PSOE (antic PSPV... ja fa anys que de PV res de res). Ximo, Ximo, Ximo... la setmana passada, quan vaig veure una notícia sobre uns cursos de prostitució que es donaven a València, em va venir immediatament al cap cert personatge multicolor de la faràndula política valenciana. En aquells moments no podia imaginar-me que seria una premonició, però hui, al assabentar-me que Consuelo Ciscar, la Bonnie de la política valenciana, havia estat triada per al Consell Valencià de Cultura (CVC), gràcies al recolzament del PSOE i per davant de Joan Francesc Mira, no he pogut per menys que relacionar els dos fets. Prostitució i recolzament. I amb els dos, la imatge del mateix personatge...

dimarts, 15 de maig del 2012

Liebster Blog Awards

El darrer divendres (bé, el divendres realment no ja que no em vaig assabentar fins el diumenge) vaig tenir la sorpresa de que l'amic Alfred Russel m'atorgara en el seu fantàstic blog la linia de Wallace, el premi Liebster Blog. La veritat és que si bé alguna cosa havia llegit sobre aquest premi que s'atorguen els blogaires uns a altres, no m'havia preocupat massa de com funcionava el tema.

Bé, la qüestió és que aquest premi intenta donar a conéixer blogs amb pocs seguidors (sembla que amb un màxim de 200) que pels seus mèrits meresquen ser difosos i promocionats.
El funcionament del premi, que copie literalment de l'amic Russel, és el següent: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

I ara em toca triar cinc dels meus blogs favorits:
  • El primer, i no sé si serà trampa (cosa per la qual triaré un sisé), és el mateix blog que m'ha triat, La línia de Wallace. Un blog que es pot definir com de capçalera, pensaments de tot tipus enllaunats en unes poques paraules que diuen molt i expressen tot. És el vent que neteja un ambient carregat.
  • El segon és el Quadern de Jordi Orts, els pensaments d'un amic lluny de la seua terra. Ulls i cor obert.
  • En tercer lloc, triaré el blog d'un polític amb seny i molt de cinisme: Nomdedéu: "confieu en mi, jo confie en vosaltres".
  • El quart, Diari de Retalls: retalls i esborranys d'un lloc i un moment.
  • Cucarella tampoc pot faltar. Breu, clar i concís.
  • I un sisé, com he dit: Vent de Cabylia. Qui el llija sabrà immediatament perquè l'he mencionat.

Cabrien molts més, és clar, però aquests supose que us semblaran interessants. O això espere. I torne a dir-te que t'agraïsc molt el premi i sobretot la definició que vas fer del meu blog, amic Russel. Salut!


dimecres, 2 de maig del 2012

La teoria del gat bocabadat

Fa ja alguns anys, en la dècada dels 90' del segle passat, es va publicar a la premsa la notícia d'un estudi que em va cridar l'atenció. Aquest estudi s'havia realitzat sobre el gat salvatge i el punt que em va sorprendre concloïa que el gat domèstic havia perdut volum cerebral respecte al seu ancestre, per la qual cosa els investigadors suggerien una revisió de la teoria de l'evolució. Semblava que la comoditat de la vida amb l'home i la seguretat que aquesta li donava havia conduit a aquest resultat involutiu.

Tampoc li vaig donar molta més importància i així van haver uns anys en que pràcticament vaig oblidar aquest estudi. Però fa ja un temps que ha tornat amb molta força a la meua memòria i no fa més que rondar-me pel cap eixa preocupant conclusió. De fet, el què més em preocupa és la possibilitat evident de que la Teoria de l'Evolució Darwiniana haja de ser profundament revisada. Que les espècies, al igual que pels factors ambientals puguen evolucionar, també puguen involucionar. Fins i tot a extrems que puguen portar a la seua desaparició.

Tot aquest rotllo ve a col·lació pel que des de fa ja massa anys es pot observar a l'ésser humà. Sobre tot a aquest País. La vida relativament còmoda, la seguretat i la borratxera econòmica que es va produir arran el que podem denominar "segon desarrollisme", durant els últims anys del segle passat i primers del pressent, durant el que ja tots denominen "bambolla immobiliària", sembla que va produir a l'ésser humà un efecte paregut al del gat domèstic de l'estudi: una profunda involució cerebral. Si no --encara-- en volum, sí --evidentment-- en nivell d'utilització.

Perquè no cap una altra explicació del que hui en dia està passant. Davant el cop d'estat mitjançant l'evident frau electoral --perquè fer exactament el contrari de TOT el que al programa es va prometre ho és-- efectuat per la dreta espanyola; davant la contínua utilització dels recursos públics per tal d'enriquir-se de la dreta del País, l'homo sapiens espanyol, l'homo sapiens valencià resta callat, papant mosques i jugant amb ratolins. I res més.

I el pitjor de tot es pensar que eixos gats domèstics, bocabadats, poden ser, fins i tot, capaços d'engabiar als pocs gats salvatges que encara en queden, per tal de defensar els gossos que, hui per hui, els governen.

PD.- Una altra cosa. Si mai havia tingut cap dubte de la capacitat autèntica de l'ex-regidor d'urbanisme del PP d'Alcoi, Fernando Pastor, aquesta setmana he pogut eliminar qualsevol dubte. Davant el problema que ell i el seu partit han ocasionat arran els edificis de l'Estambrera --entre moooolts altres--, ha estat capaç de passar de lo ridícul a allò més llastimosament patètic. Espere que desprès d'aquesta actuació, que el tribunal sentenciarà, evidentment, com a prevaricadora, aquest personal no torne mai més a la política.

dijous, 26 d’abril del 2012

Exportacions

Exportar consisteix, bàsicament, en enviar o vendre a l'estranger els excedents de producció que sobren al teu País. Com que al meu País el que sembla que sobren són borinots, ximples, nanos mentals, votants del PP i simis de mig pèl, pel que diuen les notícies sembla que anem a exportar-los, cosa que s'agraeix i molt. Si tenim èxit, possiblement isca'm de la crisi més aviat que no pensem, ja que material per aquest tipus d'exportació en tenim, i massa.

L'única llàstima és que aquest tipus d'exportacions no vagen directament a algun lloc com puga ser, per exemple, Kabul...

dijous, 19 d’abril del 2012

Neocolpistes

En democràcia, la legitimació política ve donada pel vot dels ciutadans.
Aquesta premissa de l'estat de dret, que sembla incontestable, és també bypassable.
Habitualment per la seua dreta.

El fet és que una gran quantitat de dictadures dels darrers 100 anys, s'han aprofitat del sistema democràtic per tal d'arribar al poder i després l'han anat desmuntant per tal de perpetuar-se en ell. Al principi de forma un tant barroera, però poc a poc, els seus mètodes han anat refinant-se.

Al segle XXI els neocolpistes arriben al poder desprès de diversos intents presentant-se a les eleccions democràtiques. Finalment i per tal de guanyar-les, intenten aprofitar-se de la conjuntura que es dona en el moment per tal d'elaborar un programa electoral que siga exactament el què volen sentir els ciutadans. Una vegada han arribat al poder, obliden d'immediat el què havien expressat al seu programa per fer habitualment tot el contrari i així començar amb la demolició de l'estat de dret i de l'inicial estat del benestar que puga tenir el País.
Habitualment açò causa una lògica repulsa ciutadana que pot arribar a provocar una certa inestabilitat social. És el què es busca. Així, i per tal de "mantenir l'ordre i l'estabilitat social", els neocolpistes promulguen lleis per tal de retallar els drets i les llibertats democràtiques constitucionalment establides. Tot açò recolzat pels mitjans de comunicació què controlen massivament. Uns mitjans que insistentment repeteixen que aquest govern és legitim ja que ha estat votat per la majoria dels ciutadans.
MENTIDA!!!
La legitimació la dona l'aplicació del seu programa, eixe programa que van votar els ciutadans. La seua no aplicació de forma sistemàtica retira tota eixa legitimitat democràtica i per tant eixe govern pot ser legítimament destituït pel poble que l'ha votat.
Pel mitjà que siga necessari.
I qualsevol llei elaborada per aquests neocolpistes amb la intenció d'evitar la legítima potestat dels ciutadans de protestar i destituir el govern que els ha mentit és d'inici il·legítima. Qualsevol llei elaborada per tal de transformar els ciutadans en súbdits i vassalls no té cap legitimitat i per tant cal no complir-la.
El govern, en un estat democràtic de dret, està al servei del ciutadà, no el ciutadà al servei del govern. Ells són els nostres empleats, no nosaltres els seus vassalls.

Aquests governs neocolpistes ni són tan llunyans ni aquest article és un mer exercici literari. De fet, si voleu veure un exemple, simplement mireu pel balcó...

dijous, 5 d’abril del 2012

Sanus el liberal.

Repugnància. Fàstic i repugnància. I indignació. A parts iguals. I és que feia ja temps, afortunadament, que no sentia tot açò al llegir la premsa local. Pensava que havien adquirit la suficient dignitat com per no dir segons quines coses. Però m'havia equivocat. Un gos no pot deixar de lladrar (encara que en Japó els operen la faringe per tal que no molesten).

I vet ací que apareix el senyor Rafa Sanus per parlar de l'economia local i de en què coses no s'han de gastar els diners públics. El gran mag de les finances alcoianes. "Clar que sí". I ens mostra el seu gran amor pels serveis públics. Resulta curiós que un que ha estat servidor públic amb responsabilitats de govern com Sanus, mostre eixe despreci cap els serveis públics i socials. Despreci que només es pot explicar donat el seu conegut talant ultraliberal i conservador. Peró pitjor encara és que continue prenent-nos per imbècils indicant que els serveis públics són deficitaris.

Es pensa que no sabem que un servei públic, per definició, ha de ser deficitari i que per això, per la seua naturalesa i la seua necessitat, cal que el proporcione l'administració pública? Es pensa que els serveis públics són negocis? Potser això és el que voldria: fer d'un servei necessari un negoci, un pastís a dividir entre els amics; educació, sanitat, serveis socials,... en mans dels amics. I qui tinga diners, que enriquisca els meus col·legues. I qui no...

Però el pitjor de tot no són les idees d'aquest individu, que per dretà i hipòcrita tots ja el coneixem, ni que en algun moment puga portar-les a la pràctica, que també, sinó que ho diu el personatge que ha portat a l'Ajuntament d'Alcoi a la pitjor situació econòmica de la seua història. Un individu que ha deixat un ajuntament --al què va aplegar tenint un cert dèficit però també un enorme patrimoni municipal-- convertit en un solar. Amb el major deute de la seua història (se li devien diners fins al quiosquer de la premsa). I absolutament descapitalitzat: el patrimoni municipal reduït a pràcticament zero.
I què s'ha fet d'aquest diners? Gastar-ho en trellat, com diria Rafa Sanus: viatjar al Japó a promocionar la Festa, o a Nova York, pagar tot el que la Generalitat de Camps estava obligada a pagar i no pagava, judicis, indemnitzacions i advocats per defensar les il·legalitats comeses pel PP a l'ajuntament, autobombo i propaganda, festes i dinarots... coses de trellat. Despeses justificades. I eixos altres diners, que desapareixien per la misteriosa androna que instal·len tots els governs del PP en les institucions públiques, quan arriben al poder...

I, a banda de tot, ho diu un individu que va intentar utilitzar la seua posició a l'ajuntament per tal d'afavorir la seua família amb una maniobra truculenta.

Però és que Rafa no coneix eixa frase de Groucho que diu "és millor restar callat i semblar idiota que obrir la boca i eliminar qualsevol dubte".

divendres, 9 de març del 2012

Productivitat empresarial

Darrerament, sembla que qualsevol enxufat o fill de papà relacionat amb el món econòmic, intenta donar idees de macro i microeconomia, pretenent dogmatitzar en contra del que argumenten reconeguts economistes guardonats amb el premi Nobel (com vaig explicar a la darrera entrada).
O potser és que tots els espavilats vividors d'aquest país, veient els beneficis que els reporta la mal anomenada reforma laboral --caldria dir-li el retorn de Kunta-- i les retallades socials, diuen les mil i una melonades per tal que es parle de l'estupidesa que han dit, intentant aconseguir que els ciutadans no s'aglutinen en contra d'aquests projectes econòmico-laborals PePeros que ens retornen a l'antic sistema socioeconòmic de la Castella medieval.
O simplement és que, com deia Aznar feia uns anys, "davant la majoria aclaparadora que hem aconseguit, podem parlar sense cap tipus de complexes". I amb xuleria i prepotència, es podria afegir...

Els últims en dir les mil i una xorrades han estat l'AMO de Mercadona, Juan Roig, i el director de Ford-España, Antonio Adés.

Roig, al que el piloterio valencià considera una mena de Steve Jobs de l'horta, s'ha despenjat dient que la reforma laboral li sembla molt curta i que és d'admirar la cultura de l'esforç dels basars xinesos.
La reforma laboral li sembla curta perquè no reforma el cobrament de la prestació per atur. I és que els proveïdors que li proporcionen a Mercadona taronges i altres fruites no troben recol·lectors nacionals que vulguen realitzar el treball que aquest individu vol i al preu que paga a aquests mateixos proveïdors... tan sols troben treballadors estrangers que vulguen realitzar un treball en un règim de semiesclavitud: moltes hores de treball de braç (com al segle XV) pagant-les al preu de fa vint anys... Segons Roig, aquests treballs, per merdosos, abusius, inhumans i malpagats que siguen, haurien de ser obligatòriament agafats pels aturats o sinó, retirar-los la prestació (que, per cert, han anat pagant-se mitjançant un descompte de la seua nòmina durant anys).
També li sembla curta perquè no controla l'absentisme laboral, no com a la seua empresa que el controla de forma absolutament eficient, amb amenaces i assetjament fins que el malalt es reincorpore, estiga bé o mal, o s'acomiade de forma voluntària amb un quadre depressiu. També se li pot acomiadar de forma objectiva, perquè ningú vol tenir malalts en nòmina: són una despesa absolutament inadmissible. Potser algú considere que aquestes són unes pràctiques netament mafioses, però negocis són negocis.

En quant al tal Adés, fa honor al seu cognom amb unes idees sociolaborals properes a les del començament de la revolució industrial. "Les vacances dels treballadors són excessives", "n'hi ha que treballar més per menys". Al menys no ha exigit l'ús del fuet de set cues i l'obligatorietat de treballar només per l'aliment i la barraca.
Aquest individu hauria de saber que si se li rebaixa encara més el poder adquisitiu als treballadors, els utilitaris que fabrica l'empresa per la que treballa, se'ls podrà ficar directament pel fogó ja que difícilment ningú li'ls comprarà. I és que val més estar calladet i semblar imbècil que obrir la boca i eliminar qualsevol dubte...

Per aquests dos personatges, la productivitat, eixa espècie de deessa a la que tothom s'encomana, es basa en la producció mitjançant gran quantitat de mà d'obra barata, sense drets i que no remugue. Com en Xina. O Malàisia. Grans exemples. Sí...
I si no es fixen en Alemanya, Holanda o Bèlgica, és per una simple raó: en aquests països, europeus i laboralment "civilitzats", la mà d'obra és molt semblant a l'espanyola. Semblant? Bé, la veritat és que no. La mà d'obra d'aquest països és molt més cara, la qual cosa hauria de repercutir en un increment del preu del producte final, no és així? Però tanmateix, aquests països són econòmicament molt més competitius que el nostre. I, si els treballadors treballen igual i a menys preu, el que resulta evident és que allò que falla és la classe empresarial, que ni sap vendre el seu producte ni te consciència de millora reinvertint per tal de fer més productiva la seua empresa. En definitiva, són uns borinots amb ànsies de bona vida.

I, el més graciós de tot, és que eixos treballadors malpagats i als que aquests impresentables pràcticament responsabilitzen de la crisi que patim són els que han votat a aquells que ràpidament s'han posat al servei dels inútils que gestionen les nostres empreses... "Están locos estos hispanos" diuen que se sent per allà al nord, a la Gàlia...

dijous, 1 de març del 2012

Qüestions de Fe

Contava el Papa Ratzinger en un dels seus viatges per Europa que el problema que tenia l'Església era la crisis de fe i no la necessitat d'una reforma estructural en el seu si. Segons el Dogma catòlic, el Papa és infal·lible, però en aquest cas, com en tants altres, Ratzinger s'equivoca. I molt.

Si la Fe és la creença no fonamentada en la raó (creure sense veure), si la Fe considerem que és el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho, estem vivint un dels períodes de la història en que resulta més forta i implantada en la societat. Encara que, lamentablement, està utilitzant-se aquesta Fe com a sistema de control de les persones --sempre ha estat un sistema molt utilitzat-- a uns nivells que no es coneixien des de l'Edat Mitjana.

Potser, l'Església Catòlica --què tradicionalment ha estat la màxima exponent en aquest tipus de control-- no ha sabut canalitzar aquesta fe cap els seus paràmetres, però això tan sols demostra una crisis de vocacions religioses, que no de fe.

Perquè la Fe es manifesta de forma molt evident en aquesta societat. Els ciutadans de, per exemple, aquest País, creuen a ulls clucs en qualsevol consigna-mantra, per estúpida que siga, sempre que es repetisca molt ja siga pels canals de comunicació habituals, ja siga per internet. I és Fe perquè aquestes consignes-mantres no suporten el més ximple i bàsic dels anàlisis que podem fer. Potser s'hem cansat de pensar. O potser ens han ensenyat que hem de deixar de pensar... que altres ja ho faran per nosaltres.

Per exemple:

Aquests dies i amb la perspectiva d'una possible agitació social deguda a les mesures del PP s'ha procurat criminalitzar les manifestacions estudiantils i justificar la repressió policial contra menors repetint constantment les següents lletanies: "les manifestacions eren il·legals perquè no estaven autoritzades", "els estudiants estaven dirigits per elements subversius de l'extrema esquerra del PSOE" (com si això existira), "els estudiants van agredir  la policia llançant-los pedres i mandarines (sic)"...
Bé. Fins i tot gent que jo considerava intel·ligent m'ha repetit aquestes milongues els darrers dies. Però quan els he preguntat si coneixien de cap imatge que confirmara les agressions dels estudiants ningú, què curiós, havia vist cap. Ni tan sols en Intereconomia, Libertad Digital, el ABC, La Razón, El Mundo o la resta dels mitjans altaveus de la dreta més rància.
En quant a la il·legalitat de les manifestacions, també és mentida: l'article 21 de la Constitució reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes, dret que ve regulat mitjançant la LO 9/1983, que literalment diu "cap reunió no està sotmesa al règim d’autorització prèvia" encara que "la realització de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions les han de comunicar per escrit a l’autoritat governativa"; o siga, ningú pot autoritzar o desautoritzar (més que li pese al PP) una manifestació, però s'ha de comunicar a les autoritats. La no comunicació no la converteix en il·legal sinó en no comunicada. I sobre la dissolució de les manifestacions, aquesta Llei també explica que "les reunions i manifestacions només es podran dissoldre quan es produeixin alteracions de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns"; o siga, que l'actuació de la delegada del govern i del cap de la policia va ser manifestament, ara sí, il·legal.

Un altre exemple:

Una reforma laboral que flexibilitze el mercat laboral (o siga, que facilite l'acomiadament) incentiva l'ocupació.
Això és tan estúpid com dir que un càncer millora la qualitat de vida. Transformar treballadors en esclaus només enriqueix més al patró (què es transforma en "amo") i perjudica al ciutadà/súbdit/esclau... no crec que calga més anàlisi.

O també:

Per eixir de la crisi cal reduir el dèficit. Per reduir el dèficit cal fer retalls socials (en educació, sanitat, justícia, serveis socials, medi ambient...). Llavors, per eixir de la crisi cal realitzar retallades socials.
Per eixir de la crisi, la única cosa a fer és incentivar el consum per tal de reactivar la producció i el creixement. Les retallades només comporten disminució en la qualitat dels serveis públics què obligarà que la gent haja de pagar-se serveis privats, s'empobrisca i deixe de consumir. O siga: les retallades comporten augmentar la crisi, augmentar la recessió.
Açò, que resulta evident, no ho dic jo. Ho diuen Maskin, Stiglitz o Krugman, tres Premis Nobel d'Economia (cosa que De Guindos --l'home fort en Espanya de Lehman Brothers, els que van provocar la crisi mundial-- , Montoro o Rajoy evidentment mai no seran) què d'aquestes coses saben una mica...

O més encara:

Els sindicats mai han fet res més que xuclar de la mamella de l'estat.
Els sindicats cobren de l'Estat menys que els partits polítics encara que per una faena major, com es pot descobrir fàcilment llegint el BOE.
I en quant a que mai no han fet res, espere que la gent que així ho manifesta renuncie al dret al treball digne, al dret de vaga, a les vacances, als permisos i llicències (per a casar-se, anar al metge...), al sou mínim, al descans setmanal, a les 14 pagues com a mínim, a les 40 hores setmanals, a la jubilació, a la prestació per l'atur, a les incapacitats laborals, als subsidis familiars, a la formació laboral... ja que són assoliments del treball sindical al llarg de les darreres dècades.

També podríem parlar d'allò de tots els polítics són uns corruptes, la dreta i l'esquerra no existeixen, mantenir les peculiaritats i les diferències culturals entre territoris és de nacionalistes radicals, Camps és innocent, l'aeroport de Castelló és una fita històrica, és just que l'església estiga exempta de pagar impostos i, a més a més, cobre de l'Estat, Garzón és roín, molt roín... però això ho deixe per al vostre anàlisi. Intenteu-ho i veureu com perdeu la Fe. Eixa Fe.

dimarts, 21 de febrer del 2012

L'enemic a casa...

Habitualment, m'agrada fer un article una vegada a la setmana, encara que si el tema ho mereix, no m'importa fer-ne els que calguen i quan calguen, és clar. Ara bé, el que us assegure que no m'agrada gens ni mica és l'assumpte pel qual he hagut de posar-me davant del teclat de l'ordinador aquesta vegada.
Els successos que estan passant darrerament en València arran de les manifestacions dels estudiants en contra de les retallades, em porten a fer certes reflexions que en duen a conclusions que em causen autèntica nàusea.

Quan una manifestació pacífica de xiquets de 14, 15, 16 anys, es transforma en un repartiment d'hòsties per part de la policia antiavalots per ordre, evidentment, de la seua responsable política, cal començar a pensar mal. I qui pense que van actuar de "motu propi" sense rebre les ordres directes de la tal Paula Sánchez de León, demostra un desconeixement absolut d'aquests cosos de repressió amb sistema de gestió paramilitar, constituïts per un gros de cèl·lules sense cervell incapaces de pensar i dirigides per un únic cap que dona totes les ordres.

Aquesta actuació de la Paula Sánchez, no és possible que siga un prompte que haja tingut per estar en eixos dies roïns. No, això és absolutament impossible. L'actuació, conseqüentment, ha d'haver estat orquestrada amb premeditació i amb el vist i plau de Moncloa. Havia de ser una demostració de força davant de pares i fills, en previsió del que pot passar quan facen els ajustos importants que s'han guardat en la màniga per quan se celebren les eleccions andaluses. I, a més a més, han de justificar la despesa en material antiavalots que van comprar fa quatre dies...

Eixa és una explicació de les dues possibles. L'altra encara resulta més preocupant. El Partit Popular, tenint la ferma convicció de que resultarà impossible mantenir enganyada i sotmesa a la població als ajustos que han de fer pagar tots els costos de la crisi als més desafavorits (o siga quasi tots) davant dels seus amics que l'han fabricada i volent mantenir el poder a qualsevol preu (vist el que està passant a Grècia), estan intentant provocar a la societat civil per tal que es produïsca una revolta social que justifique aplicar una mena d'estat de siti en el què les llibertats i les garanties democràtiques passen a un segon termini.

Qualsevol de les dues explicacions són terrorífiques. I també molt perilloses. Perquè l'intent de crear un clima guerraciviliste mai saps a on pot portar. El que és segur és que mai porta a cap bon lloc.

Bé, també n'hi ha una altra explicació però l'havia descartada perquè no l'he considerada plausible. Consistiria en pensar que la tal Paula Sánchez és una inepta integral amb tendències neonazis (que també) a la que li han donat un joguet --la policia-- que no és per a la seua edat. I s'ha passat. Sense coneixement de papaito Rajoy i demostrant la mateixa talla mental que l'altre tararot d'aquesta tragicomèdia, Antonio Moreno, cap superior de la policia de València. I tot açò ha servit per tal que alguns matons bavejants refugiats en el cos antiavalots hagen desempolvorat el seu instint predador en contra dels nostres fills...

Evidentment no he considerat plausible aquesta explicació perquè, de ser certa, la Paula Sánchez, l'Antonio Moreno i tota aquesta colla d'aguerrits simis haurien estat cessats d'immediat i posats en mans del jutge d'instrucció. O no?


PD.- Una altra cosa que m'inquieta. Quan la dreta i els seus medis afins parlaven de que no es podia aplicar la solució irlandesa al problema basc donades les evidents diferències històriques, socials i culturals, sempre els vaig donar la raó ja que ni Irlanda era Euskadi, ni les seues gents es pareixien, ni els estats centrals tenien la mateixa tradició democràtica (sobretot la pròpia dreta política).
De la mateixa forma, ara, quan pretenen donar solucions econòmiques mitjançant una reforma laboral que flexibilitze el mercat laboral a l'alemanya, haurien de ser una mica coherents i adonar-se que tampoc som Alemanya. Ni els nostres empresaris se semblen el més mínim als alemanys ni la nostra dreta té els visos democràtics de l'Alemanya. Ni molt menys.
I per a mostra un botó. No se li pot donar poder absolut sobre la vida dels treballadors i les seues famílies a individus que tenen com a dirigents --i per tant hem de suposar que aquests són els més preparats-- a personatges com aquest José Luís Feito.
Per tant, el govern que pretenga donar una solució alemanya al problema de l'atur, hauria de començar a plantejar-se la via irlandesa per tal de resoldre el conflicte basc.

dilluns, 20 de febrer del 2012

País Petit

Al meu País, encara que va patir una dictadura criminal, n'hi ha una fundació a major glòria de l'assassí Franco i que rep subvencions estatals del govern democràtic. Ni a Alemanya ni a Itàlia existeixen fundacions subvencionades en honor de Hitler o Mussolini.

Al meu País diuen que vivim en un Estat de dret però els justos i honrats tremolen al pensar que poden caure en mans dels jutges que impartixen justícia.

Al meu País els criminals riuen al carrer i els que els persegueixen ploren a presó.

Al meu País diuen que vivim en un règim democràtic en el què, curiosament, la gent més corruptible i desprestigiada són els polítics que han de mantenir aquest sistema.

Al meu País, el Govern el constitueix un partit que viu més en la porta dels jutjats que en el Consell; un executiu que manifesta millor les seues intencions en les converses telefòniques captades per la policia en els casos de corrupció que els envolta, que no en les rodes de premsa.

El meu País diuen que és un estat aconfessional, però n'hi ha una religió que extorsiona als ciutadans a través del partit governant. Una religió que, per altra banda, hauria de donar lliçons de moralitat, però que practica una altra moralitat molt més pudenta.

Al meu País la gent ha estat convençuda de que avançar consisteix en anar cap enrere.

Al meu País, la mediocritat s'ha convertit en el model a seguir.

Al meu País el tort no és rei sinó que està a la presó.

Al meu País la gent considera que "La cabana del Tio Tom" és una crònica de la nostra realitat i que el què allí conta, és un mal necessari.

Al meu País els negres volen tornar a ser esclaus.

Al meu País han aconseguit convèncer els ciutadans que l'evolució consisteix en transformar l'empresari en amo, el treballador en tan sols mà d'obra i el ciutadà en súbdit. I el treballador i el ciutadà diuen amén mentre es xuclen els mocs.

Al meu País ara ens convenceran que per tal d'evitar la malaltia cal eliminar els antibiòtics, els metges i les pràctiques sanes.

Al meu País els xiquets han d'eixir al carrer a defensar els drets que els seus pares són incapaços de defensar (muts, cecs i sords a casa).

Al meu País la gent a qui paguem per tal que ens protegisca es dedica a apallissar xiquets. I els pares continuen amb els genolls pelats.

Al meu País, el terrorisme es transforma en un arma per tal d'arribar al poder per part dels que manen.

Al meu País importa més el circ que el pa.

Al meu País... al meu País dona fàstic viure.


I tu, que estàs llegint-me, tu també vius al meu país.


dilluns, 13 de febrer del 2012

Control

Control. Necessitem mantenir el control. I ordre. Sempre i per sobre de tot, ordre. Ara som nosaltres qui donem les ordres i tenim l'obligació de respondre a les expectatives que hem creat. Tots sabien de les nostres intencions, de la nostra capacitat. I hem de respondre a allò que els que estiren dels fils esperen de nosaltres.
Control absolut sobre totes i cada una de les cèl·lules que formen aquest cos. I el millor per tal de controlar és la por. En la economia.
La econopor. Mentres pensen que ens trauran fora si no ajustem la nostra economia, també mantindrem l'ordre. La por elimina la voluntat. I sense voluntat arriba el control. Gastar el mínim d'energia en cada un dels que realitzen el treball. Extreure fins l'última gota del què ens poden donar sense arribar a esgotar-los. I esperar que no es rebel·len contra nosaltres. Els que donem les ordres. Els que mantenim el control. Arribar al seu límit. Mantenir-los sense voluntat.
Estrènyer. Estrènyer fins el límit. Sobrepassar-lo. Sense voluntat el límit es pot sobrepassar. I mantenir el control. El control.
Control.
Control.
Control.

Merda! Un altra vegada s'ha tornat a penjar! Si és que amb un processador tan obsolet i una memòria tan curta és impossible fer córrer els programes moderns. Ja m'ho diu el meu cunyat, que m'ensenye a distingir entre el que és antic i el que és vell. Em sembla que no tindré més remei que llançar aquest trasto a reciclar i comprar-ne un altre que s'ajuste a la realitat actual, encara que siga car... però de moment,

Control+Alt+Supr
Desitja reiniciar? Es netejarà la memòria i tot el que no s'haja guardat prèviament s'eliminarà completament del sistema.
ACCEPTAR.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Ja comença a pedregar... i només han passat dos mesos!!!

Els ministres de Justícia i d'Educació, Cultura i Esport, Alberto Ruiz Gallardón i José Ignacio Wert Ortega --disculpeu-me si no els tracte de Srs. però únicament ho faig amb qui té el meu respecte-- tenen la fama de ser els més progressistes, els menys ultradretans i ultramuntans del Govern de Mariano Rajoy --tampoc el tracte de Sr., ja sabeu per què...--.

El progressista Gallardón la primera cosa que ha fet ha estat retornar la llei de l'avortament a l'estat en el que estava fa quasi trenta anys... un gran progrés, certament. I quan se li ha comentat que hauria de esperar, almenys, fins que el Tribunal Constitucional es pronunciara sobre el recurs de inconstitucionalitat que va presentar el seu propi partit, va començar a tirar balons fora... "el tribunal ja va dir alguna cosa pareguda", "ja van comentar alguna cosa semblant d'algun tema paregut", "una resposta semblant d'un tema paregut porta solucions del mateix tipus", "Gàndalf ja parlava d'això en el tercer llibre", "el cunyat del cosí del perruquer del cambrer de la cafeteria a la que va el amic de Cristiano Ronaldo que coneix al quiosquer d'un dels pares de la Constitució ho té clar", "em pica un ou"...

Per la seua part, el "vell Wert" no s'ha quedat tampoc curt...
Ara, que les escoles i instituts al País Valencià --per exemple-- no cobren ni un euro des de fa mesos i els nostres fills han de estudiar a les aules amb mantes i abrics per no poder pagar els proveïdors, ara que comencen a pensar en cremar les portes --i potser també a consellers, presidents i expresidents de generalitat (sense majúscules, tampoc em mereixen el mínim de respecte que sí que em mereix el meu hàmster Panxo, per exemple)-- per tal d'entrar en calor, ara aquest individu (individu: n. m. 4. ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie, considerat independentment dels altres) pensa que el més important de tot és eliminar l'assignatura d'Educació per la Ciutadania... i és que els favors s'han de tornar al luxuriós (sempre en vol més) Rouco...
I aquest mateix matí, no se li ha passat pel cap una altra cosa més interessant que passar-se les bases del sistema democràtic pel seu arc del triomf. Habitualment, quan algun ministeri vol canviar el temari d'unes oposicions, cal que es reunisca amb els col·lectius implicats, sindicats i comunitats autònomes amb competències transferides, per tal d'arribar a un acord consensuat. Però el progressista Wert és molt més xulo: dicta el que li passa pels nassos i a qui fota que plore. Consensuar? No, dictar!
No haver-nos votat, deu pensar.

I té raó. Desgraciadament, té raó. L'únic culpable de portar unes sabates que li estrenyen els peus és el "pijo" que pensa que així està més guapo... encara que les llàgrimes li embruten les galtes.

I aquests són els moderats, els "centristes", els socials... quan comencen els cavernícoles --la... resta?--, tremoleu. La reforma laboral es veurà aquest divendres... espere que no reinstauren l'ús del fuet de set cues. I de la resta de "reformes"... bé, espere que el dret de pernada, la utilització de la picota, les sinagües o els saragüells no us resulten massa molestos... i és que ja que tant ens agrada la sèrie "Àguila roja", ens retornaran a aquests temps tan bonics, nets i romàntics...

Bona nit, que serà llarga, i bona sort.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Mengeu merda...

Soc de les persones que pensen que és millor parlar de les coses injustes i desagradables després que passe un cert temps, per tal que les paraules isquen del cap i del cor i no dels budells.

Perquè és molt difícil resistir-se a ser dur, molt dur, amb la "Justícia espanyola" i els elements que van constituir el jurat popular que va jutjar els miserables Camps i Costa. I dic miserables, perquè encara que aquest "jurat PoPular" els haja declarat no culpables dels càrrecs que se'ls imputava, les converses sentides al judici els converteixen, automàticament, en autèntics miserables. Als dos. I al partit que els recolza. I sobretot a alguns elements d'eixe "partit" que, per cínics i indecents, és difícil considerar part de l'espècie humana.

Wikimedia Commons
Com Rafa Blasco. Un individu que de ser un membre de l'organització terrorista FRAP ha passat a ser un dels animals polítics capaç de sobreviure parasitant qualsevol tipus de grup polític que governe la Generalitat. Com la merda, sempre sura.
Ha estat Conseller d'Obres Públiques i Urbanisme del PSOE en temps de Lerma (el qual el va destituir per una qüestió de corrupció en uns terrenys de Calp... què curiós!). També ha estat Conseller en els Governs de Zaplana --cas Naseiro-- i Camps --Gürtel, Brugal, Emarsa...--. I ara dona la cara per aquest darrer individu dins del seu càrrec de portaveu dels populars en les Corts.
I té el sobirà cinisme de dir --ell, el nom del qual sempre ha estat girant al voltant de tots els casos de corrupció del País-- que qui pensa en recórrer aquesta sentència INDECENT davant del Suprem --i deixem-nos de correccions polítiques, sentències tant evidentment injustes i indecents com aquesta, ni es respecten, ni s'acaten voluntàriament, ja que no respecten els ciutadans--, "se burla de los veredictos de los ciudadanos en las urnas y en la justicia".

Mmmm... allò del veredicte en les urnes em recorda aquella pintada tan famosa que deia
"Mengeu merda, perquè cent mil milions de mosques no poden equivocar-se..."
I en quant a burles... bé, parlant de Blasco no cal dir res més.

 Per cert, i si pensàveu el contrari, heu de saber que no tinc cap interés en entrar en la comparació dels judicis de Camps i Garzón, ja que la poca vergonya i sensació de fàstic que envolta la Justícia espanyola en els dos casos, l'un per semblar el tribunal del "Mira quién baila", l'altre per semblar la inquisició del segle XVI, ha forçat l'aparició de centenars d'articles què fan que el tema ja estiga massa gastat. I la veritat és que poc més puc aportar.


PD.- Ahir vesprada, el govern del PP va eliminar l'assignatura "Educació per la Ciutadania" ja que, segons argumentava aquest matí el ministre en la SER, era una assignatura que adoctrinava els xiquets --i per tal de justificar-ho ha utilitzat un exemple que era més fals que un bitllet de 7,23 euros.... crec que al ministre li diuen Pinotxo de cognom--. Espere que seguint amb aquesta mateixa argumentació, elimine de forma immediata l'assignatura de religió, perquè si es tracta de que les assignatures no adoctrinen...

PD(2).- Les escoles concertades d'Alcoi, assessorades per "Escuelas Católicas" (Rouco) no secundaran les mobilitzacions del Consell Escolar pels retalls i els impagaments. Com deia un amic en un comentari de la notícia,
Estan en el mateix vaixell? Mai no ho han estat, i si algú pensava el contrari, ací té la constatació de la seua ignorància i bona fe.
Aquests col·legis adoctrinadors estan pagats amb els meus impostos, restant-li eixos diners a l'educació pública què amb ells tendria una qualitat molt superior a la que ara té (ara bé, això aniria en detriment de la privada/concertada).
I com diuen a la meua terra, "qui vulga putes que passe pel caixer".
 Abrigueu-vos que ve el fred!

dimarts, 24 de gener del 2012

De vegades cal una abraçada

Imatge de la xarxa
Als lluitadors, a aquells que ofereixen les seues energies i el seu temps per tal de compensar la multitud que resta callada. A aquells amb unes fermes conviccions socials i una ètica que no es deixa acovardir per una societat que només vol que prime el pragmatisme (gran victòria de la dreta econòmica i ideològica!). En fi, a aquells agosarats que encara pensen que amb el seu esforç, els seus ideals i la seua paraula es pot canviar una societat que sembla lobotomitzada, a tots aquells també els arriba un moment en que comencen a fer-se preguntes i a flaquejar.
Els cal, de vegades --i ja que recolzament de la societat en tenen poc--, el reconeixement i l'ànim que dona saber que el què fan té un sentit i dona algun fruit.

Fa uns pocs dies em van recomanar que veguera el documental que va emetre TV3 titulat "Una llengua que camina". Com que al meu País el Partit Popular m'ha censurat el gaudi d'aquesta cadena de televisió en benefici d'abominacions com PopularTV, Canal9, Teletienda i altres bunyols, vaig buscar el mencionat documental al YouTube, com podeu comprovar més baix.
 

Aquest documental, com podeu comprovar, és un autèntic colp d'aire fresc per totes aquelles persones que estimen la seua llengua, la seua terra, les seues gents. És una espenta d'ànim a tots i totes els que lluiten dia a dia en contra de la uniformització castellana que s'intenta imposar des de fora del País i que recolzen gran part dels partits estatalistes. És, en definitiva, un reconeixement a tota la gent que durant els darrers 25 anys han lluitat per tal de defensar la nostra llengua mitjançant el seu manteniment i creixement dins del sistema educatiu. I ho estan aconseguint. Felicitats a tots i gaudiu de les imatges.


PD.- Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, fa 35 anys que es va produir la matança d'Atocha en la que un grup de pistolers ultradretans assassinaren cinc sindicalistes i en feriren greument quatre més.
Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, han començat les exhumacions dels cadàvers de les "17 roses de Guillena", 17 dones --algunes fins i tot embarassades-- assassinades per la ultradreta franquista pel simple fet de ser familiars de milicians republicans.
Hui, dimarts 24 de febrer de 2012, ha començat el judici a un jutge per haver intentat investigar els crims franquistes, denunciat per un grup ultradretà. I és que la Transició encara no ha acabat. Només ho farà en el moment en que tragam tota la brossa de les nostres cases i la llancem, definitivament, al contenidor.

divendres, 20 de gener del 2012

Jo no he segut!!!

Bé, han passat dos mesos des de la celebració de les eleccions generals, des del triomf del PP, i tot va com sabíem que havia d'anar:
  • Muntada de l'impost de la renda.
  • Congelació del salari mínim.
  • Escoles sense calefacció.
  • Instituts sense llum.
  • Menjadors escolars tancant per impagament del govern del PP.
  • Hospitals sense metges.
  • Malalts sense proves mèdiques.
  • Metges i sanitaris, professors i mestres, sense substituir quan estan malalts: i els nostres fills i els nostres malalts sense l'atenció que el govern del PP està obligat a donar.
  • Els depenents morint sense cobrar el que la llei els dóna i el PP els furta.
  • Les farmàcies tancant pels impagaments del govern del PP.
  • Llibreries sense cobrar el "bono-llibre" que els deu el govern del PP.
  • L'atur augmentant.
  • El deute augmentant.
  • La qualificació creditícia valenciana i espanyola, disminuint.
  • ...

Però
  • Els bancs, creadors de la crisi, beneficiant-se d'ella.
  • Les grans fortunes, moltes forjades mitjançant l'especulació i l'unflament de la bambolla immobiliària, sense participar en la solució del problema. I Fabra sense aplicar l'impost del Patrimoni a les grans fortunes (i això que Roig, propietari de Mercadona i una de les majors fortunes del País, li ho havia demanat).
  • Ecclestone rient i cobrant mentre els valencians callen i ploren.
  • L'església cobrant de l'estat i sense tributar un euro.
  • La monarquia esguitada per casos de corrupció i amb comptes, com a poc, no massa clars.
  • ...

I això només es el principi ja que quan passen les eleccions andaluses per fi podran fer tot el que pretenen fer sense el fre que representa intentar guanyar unes eleccions mitjançant la mentira i l'ocultació.

Mentira i ocultació absurdes ja que ara sembla que tot el món sabia el que anaven a fer. I de fet com ho sabien, no els han votat... o això és el que la majoria de la gent diu en aquests difícils moments. És curiós veure com ara mateix, si preguntes, ningú ha votat al PP. I tots estan en contra de la política econòmica del PP. Però van guanyar. Amb majoria absoluta i en quasi totes les institucions democràtiques.

I és molt lògic que molts dels votants del PP --els que no estan lobotomitzats, abduïts o simplement formen part de la trama pepera-- reneguen ara del seu vot i diguen que ells no han segut, perquè resulta que desprès que algunes persones estiguérem mesos dient a tot lo món què és el que ens esperava de guanyar el PP, i després de votar-los i comprovar que no tan sols no s'havia exagerat en el pronòstic, sinó que s'havíem quedat curts, aquests votants s'han quedat amb cara de "gilipolles". Com els treballadors que per tal de castigar l'esquerra han votat al PP o no han anat a votar --com diu un amic, és com si per castigar el qui m'ha furtat el cotxe, em pegue martellades als ous--. I potser és el que són. O com se senten.

I només han passat dos mesos...

Ara ens toca plorar. O potser no?