dimarts, 21 de febrer del 2012

L'enemic a casa...

Habitualment, m'agrada fer un article una vegada a la setmana, encara que si el tema ho mereix, no m'importa fer-ne els que calguen i quan calguen, és clar. Ara bé, el que us assegure que no m'agrada gens ni mica és l'assumpte pel qual he hagut de posar-me davant del teclat de l'ordinador aquesta vegada.
Els successos que estan passant darrerament en València arran de les manifestacions dels estudiants en contra de les retallades, em porten a fer certes reflexions que en duen a conclusions que em causen autèntica nàusea.

Quan una manifestació pacífica de xiquets de 14, 15, 16 anys, es transforma en un repartiment d'hòsties per part de la policia antiavalots per ordre, evidentment, de la seua responsable política, cal començar a pensar mal. I qui pense que van actuar de "motu propi" sense rebre les ordres directes de la tal Paula Sánchez de León, demostra un desconeixement absolut d'aquests cosos de repressió amb sistema de gestió paramilitar, constituïts per un gros de cèl·lules sense cervell incapaces de pensar i dirigides per un únic cap que dona totes les ordres.

Aquesta actuació de la Paula Sánchez, no és possible que siga un prompte que haja tingut per estar en eixos dies roïns. No, això és absolutament impossible. L'actuació, conseqüentment, ha d'haver estat orquestrada amb premeditació i amb el vist i plau de Moncloa. Havia de ser una demostració de força davant de pares i fills, en previsió del que pot passar quan facen els ajustos importants que s'han guardat en la màniga per quan se celebren les eleccions andaluses. I, a més a més, han de justificar la despesa en material antiavalots que van comprar fa quatre dies...

Eixa és una explicació de les dues possibles. L'altra encara resulta més preocupant. El Partit Popular, tenint la ferma convicció de que resultarà impossible mantenir enganyada i sotmesa a la població als ajustos que han de fer pagar tots els costos de la crisi als més desafavorits (o siga quasi tots) davant dels seus amics que l'han fabricada i volent mantenir el poder a qualsevol preu (vist el que està passant a Grècia), estan intentant provocar a la societat civil per tal que es produïsca una revolta social que justifique aplicar una mena d'estat de siti en el què les llibertats i les garanties democràtiques passen a un segon termini.

Qualsevol de les dues explicacions són terrorífiques. I també molt perilloses. Perquè l'intent de crear un clima guerraciviliste mai saps a on pot portar. El que és segur és que mai porta a cap bon lloc.

Bé, també n'hi ha una altra explicació però l'havia descartada perquè no l'he considerada plausible. Consistiria en pensar que la tal Paula Sánchez és una inepta integral amb tendències neonazis (que també) a la que li han donat un joguet --la policia-- que no és per a la seua edat. I s'ha passat. Sense coneixement de papaito Rajoy i demostrant la mateixa talla mental que l'altre tararot d'aquesta tragicomèdia, Antonio Moreno, cap superior de la policia de València. I tot açò ha servit per tal que alguns matons bavejants refugiats en el cos antiavalots hagen desempolvorat el seu instint predador en contra dels nostres fills...

Evidentment no he considerat plausible aquesta explicació perquè, de ser certa, la Paula Sánchez, l'Antonio Moreno i tota aquesta colla d'aguerrits simis haurien estat cessats d'immediat i posats en mans del jutge d'instrucció. O no?


PD.- Una altra cosa que m'inquieta. Quan la dreta i els seus medis afins parlaven de que no es podia aplicar la solució irlandesa al problema basc donades les evidents diferències històriques, socials i culturals, sempre els vaig donar la raó ja que ni Irlanda era Euskadi, ni les seues gents es pareixien, ni els estats centrals tenien la mateixa tradició democràtica (sobretot la pròpia dreta política).
De la mateixa forma, ara, quan pretenen donar solucions econòmiques mitjançant una reforma laboral que flexibilitze el mercat laboral a l'alemanya, haurien de ser una mica coherents i adonar-se que tampoc som Alemanya. Ni els nostres empresaris se semblen el més mínim als alemanys ni la nostra dreta té els visos democràtics de l'Alemanya. Ni molt menys.
I per a mostra un botó. No se li pot donar poder absolut sobre la vida dels treballadors i les seues famílies a individus que tenen com a dirigents --i per tant hem de suposar que aquests són els més preparats-- a personatges com aquest José Luís Feito.
Per tant, el govern que pretenga donar una solució alemanya al problema de l'atur, hauria de començar a plantejar-se la via irlandesa per tal de resoldre el conflicte basc.

dilluns, 20 de febrer del 2012

País Petit

Al meu País, encara que va patir una dictadura criminal, n'hi ha una fundació a major glòria de l'assassí Franco i que rep subvencions estatals del govern democràtic. Ni a Alemanya ni a Itàlia existeixen fundacions subvencionades en honor de Hitler o Mussolini.

Al meu País diuen que vivim en un Estat de dret però els justos i honrats tremolen al pensar que poden caure en mans dels jutges que impartixen justícia.

Al meu País els criminals riuen al carrer i els que els persegueixen ploren a presó.

Al meu País diuen que vivim en un règim democràtic en el què, curiosament, la gent més corruptible i desprestigiada són els polítics que han de mantenir aquest sistema.

Al meu País, el Govern el constitueix un partit que viu més en la porta dels jutjats que en el Consell; un executiu que manifesta millor les seues intencions en les converses telefòniques captades per la policia en els casos de corrupció que els envolta, que no en les rodes de premsa.

El meu País diuen que és un estat aconfessional, però n'hi ha una religió que extorsiona als ciutadans a través del partit governant. Una religió que, per altra banda, hauria de donar lliçons de moralitat, però que practica una altra moralitat molt més pudenta.

Al meu País la gent ha estat convençuda de que avançar consisteix en anar cap enrere.

Al meu País, la mediocritat s'ha convertit en el model a seguir.

Al meu País el tort no és rei sinó que està a la presó.

Al meu País la gent considera que "La cabana del Tio Tom" és una crònica de la nostra realitat i que el què allí conta, és un mal necessari.

Al meu País els negres volen tornar a ser esclaus.

Al meu País han aconseguit convèncer els ciutadans que l'evolució consisteix en transformar l'empresari en amo, el treballador en tan sols mà d'obra i el ciutadà en súbdit. I el treballador i el ciutadà diuen amén mentre es xuclen els mocs.

Al meu País ara ens convenceran que per tal d'evitar la malaltia cal eliminar els antibiòtics, els metges i les pràctiques sanes.

Al meu País els xiquets han d'eixir al carrer a defensar els drets que els seus pares són incapaços de defensar (muts, cecs i sords a casa).

Al meu País la gent a qui paguem per tal que ens protegisca es dedica a apallissar xiquets. I els pares continuen amb els genolls pelats.

Al meu País, el terrorisme es transforma en un arma per tal d'arribar al poder per part dels que manen.

Al meu País importa més el circ que el pa.

Al meu País... al meu País dona fàstic viure.


I tu, que estàs llegint-me, tu també vius al meu país.


dilluns, 13 de febrer del 2012

Control

Control. Necessitem mantenir el control. I ordre. Sempre i per sobre de tot, ordre. Ara som nosaltres qui donem les ordres i tenim l'obligació de respondre a les expectatives que hem creat. Tots sabien de les nostres intencions, de la nostra capacitat. I hem de respondre a allò que els que estiren dels fils esperen de nosaltres.
Control absolut sobre totes i cada una de les cèl·lules que formen aquest cos. I el millor per tal de controlar és la por. En la economia.
La econopor. Mentres pensen que ens trauran fora si no ajustem la nostra economia, també mantindrem l'ordre. La por elimina la voluntat. I sense voluntat arriba el control. Gastar el mínim d'energia en cada un dels que realitzen el treball. Extreure fins l'última gota del què ens poden donar sense arribar a esgotar-los. I esperar que no es rebel·len contra nosaltres. Els que donem les ordres. Els que mantenim el control. Arribar al seu límit. Mantenir-los sense voluntat.
Estrènyer. Estrènyer fins el límit. Sobrepassar-lo. Sense voluntat el límit es pot sobrepassar. I mantenir el control. El control.
Control.
Control.
Control.

Merda! Un altra vegada s'ha tornat a penjar! Si és que amb un processador tan obsolet i una memòria tan curta és impossible fer córrer els programes moderns. Ja m'ho diu el meu cunyat, que m'ensenye a distingir entre el que és antic i el que és vell. Em sembla que no tindré més remei que llançar aquest trasto a reciclar i comprar-ne un altre que s'ajuste a la realitat actual, encara que siga car... però de moment,

Control+Alt+Supr
Desitja reiniciar? Es netejarà la memòria i tot el que no s'haja guardat prèviament s'eliminarà completament del sistema.
ACCEPTAR.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Ja comença a pedregar... i només han passat dos mesos!!!

Els ministres de Justícia i d'Educació, Cultura i Esport, Alberto Ruiz Gallardón i José Ignacio Wert Ortega --disculpeu-me si no els tracte de Srs. però únicament ho faig amb qui té el meu respecte-- tenen la fama de ser els més progressistes, els menys ultradretans i ultramuntans del Govern de Mariano Rajoy --tampoc el tracte de Sr., ja sabeu per què...--.

El progressista Gallardón la primera cosa que ha fet ha estat retornar la llei de l'avortament a l'estat en el que estava fa quasi trenta anys... un gran progrés, certament. I quan se li ha comentat que hauria de esperar, almenys, fins que el Tribunal Constitucional es pronunciara sobre el recurs de inconstitucionalitat que va presentar el seu propi partit, va començar a tirar balons fora... "el tribunal ja va dir alguna cosa pareguda", "ja van comentar alguna cosa semblant d'algun tema paregut", "una resposta semblant d'un tema paregut porta solucions del mateix tipus", "Gàndalf ja parlava d'això en el tercer llibre", "el cunyat del cosí del perruquer del cambrer de la cafeteria a la que va el amic de Cristiano Ronaldo que coneix al quiosquer d'un dels pares de la Constitució ho té clar", "em pica un ou"...

Per la seua part, el "vell Wert" no s'ha quedat tampoc curt...
Ara, que les escoles i instituts al País Valencià --per exemple-- no cobren ni un euro des de fa mesos i els nostres fills han de estudiar a les aules amb mantes i abrics per no poder pagar els proveïdors, ara que comencen a pensar en cremar les portes --i potser també a consellers, presidents i expresidents de generalitat (sense majúscules, tampoc em mereixen el mínim de respecte que sí que em mereix el meu hàmster Panxo, per exemple)-- per tal d'entrar en calor, ara aquest individu (individu: n. m. 4. ésser viu, animal o planta que pertany a una espècie, considerat independentment dels altres) pensa que el més important de tot és eliminar l'assignatura d'Educació per la Ciutadania... i és que els favors s'han de tornar al luxuriós (sempre en vol més) Rouco...
I aquest mateix matí, no se li ha passat pel cap una altra cosa més interessant que passar-se les bases del sistema democràtic pel seu arc del triomf. Habitualment, quan algun ministeri vol canviar el temari d'unes oposicions, cal que es reunisca amb els col·lectius implicats, sindicats i comunitats autònomes amb competències transferides, per tal d'arribar a un acord consensuat. Però el progressista Wert és molt més xulo: dicta el que li passa pels nassos i a qui fota que plore. Consensuar? No, dictar!
No haver-nos votat, deu pensar.

I té raó. Desgraciadament, té raó. L'únic culpable de portar unes sabates que li estrenyen els peus és el "pijo" que pensa que així està més guapo... encara que les llàgrimes li embruten les galtes.

I aquests són els moderats, els "centristes", els socials... quan comencen els cavernícoles --la... resta?--, tremoleu. La reforma laboral es veurà aquest divendres... espere que no reinstauren l'ús del fuet de set cues. I de la resta de "reformes"... bé, espere que el dret de pernada, la utilització de la picota, les sinagües o els saragüells no us resulten massa molestos... i és que ja que tant ens agrada la sèrie "Àguila roja", ens retornaran a aquests temps tan bonics, nets i romàntics...

Bona nit, que serà llarga, i bona sort.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Mengeu merda...

Soc de les persones que pensen que és millor parlar de les coses injustes i desagradables després que passe un cert temps, per tal que les paraules isquen del cap i del cor i no dels budells.

Perquè és molt difícil resistir-se a ser dur, molt dur, amb la "Justícia espanyola" i els elements que van constituir el jurat popular que va jutjar els miserables Camps i Costa. I dic miserables, perquè encara que aquest "jurat PoPular" els haja declarat no culpables dels càrrecs que se'ls imputava, les converses sentides al judici els converteixen, automàticament, en autèntics miserables. Als dos. I al partit que els recolza. I sobretot a alguns elements d'eixe "partit" que, per cínics i indecents, és difícil considerar part de l'espècie humana.

Wikimedia Commons
Com Rafa Blasco. Un individu que de ser un membre de l'organització terrorista FRAP ha passat a ser un dels animals polítics capaç de sobreviure parasitant qualsevol tipus de grup polític que governe la Generalitat. Com la merda, sempre sura.
Ha estat Conseller d'Obres Públiques i Urbanisme del PSOE en temps de Lerma (el qual el va destituir per una qüestió de corrupció en uns terrenys de Calp... què curiós!). També ha estat Conseller en els Governs de Zaplana --cas Naseiro-- i Camps --Gürtel, Brugal, Emarsa...--. I ara dona la cara per aquest darrer individu dins del seu càrrec de portaveu dels populars en les Corts.
I té el sobirà cinisme de dir --ell, el nom del qual sempre ha estat girant al voltant de tots els casos de corrupció del País-- que qui pensa en recórrer aquesta sentència INDECENT davant del Suprem --i deixem-nos de correccions polítiques, sentències tant evidentment injustes i indecents com aquesta, ni es respecten, ni s'acaten voluntàriament, ja que no respecten els ciutadans--, "se burla de los veredictos de los ciudadanos en las urnas y en la justicia".

Mmmm... allò del veredicte en les urnes em recorda aquella pintada tan famosa que deia
"Mengeu merda, perquè cent mil milions de mosques no poden equivocar-se..."
I en quant a burles... bé, parlant de Blasco no cal dir res més.

 Per cert, i si pensàveu el contrari, heu de saber que no tinc cap interés en entrar en la comparació dels judicis de Camps i Garzón, ja que la poca vergonya i sensació de fàstic que envolta la Justícia espanyola en els dos casos, l'un per semblar el tribunal del "Mira quién baila", l'altre per semblar la inquisició del segle XVI, ha forçat l'aparició de centenars d'articles què fan que el tema ja estiga massa gastat. I la veritat és que poc més puc aportar.


PD.- Ahir vesprada, el govern del PP va eliminar l'assignatura "Educació per la Ciutadania" ja que, segons argumentava aquest matí el ministre en la SER, era una assignatura que adoctrinava els xiquets --i per tal de justificar-ho ha utilitzat un exemple que era més fals que un bitllet de 7,23 euros.... crec que al ministre li diuen Pinotxo de cognom--. Espere que seguint amb aquesta mateixa argumentació, elimine de forma immediata l'assignatura de religió, perquè si es tracta de que les assignatures no adoctrinen...

PD(2).- Les escoles concertades d'Alcoi, assessorades per "Escuelas Católicas" (Rouco) no secundaran les mobilitzacions del Consell Escolar pels retalls i els impagaments. Com deia un amic en un comentari de la notícia,
Estan en el mateix vaixell? Mai no ho han estat, i si algú pensava el contrari, ací té la constatació de la seua ignorància i bona fe.
Aquests col·legis adoctrinadors estan pagats amb els meus impostos, restant-li eixos diners a l'educació pública què amb ells tendria una qualitat molt superior a la que ara té (ara bé, això aniria en detriment de la privada/concertada).
I com diuen a la meua terra, "qui vulga putes que passe pel caixer".
 Abrigueu-vos que ve el fred!