dimecres, 27 d’abril del 2011

Niemöller

I jo havia col·laborat en tot açò.

Encara recorde quan va saltar la notícia de que el partit, els nostres dirigents, estaven salpicats per casos de corrupció. La Generalitat s'havia convertit en una cova de lladres, cosa que tots els del partit sabíem --al cap i a la fi, fins el més mediocre dels militants havia arreplegat alguna cosa... un càrrec, una requalificació, una bona "mordida"...--, però que ara eixia a la llum.

Els estrategues del partit van pensar, ara veig l'error, que podríem utilitzar la tòpica picaresca pròpia dels espanyols per tal de justificar les il·legalitats què havíem comés. I tots els nostres mitjans van començar amb la consigna: "Tots els polítics són iguals... tots fiquen la mà a la caixa... la honradesa no existeix... la honorabilitat va morir amb el naixement del segle...".

Insistentment. Sense pausa. Inventant casos quan no n'hi havien i magnificant els pocs que als altres partits es donaven. Des de la premsa escrita. Les televisions. Els mitjans digitals. El nostre control dels mitjans de comunicació es va manifestar immens, i és que diners compren lletres, lletres fabriquen idees, idees controlen persones... Tot val per mantenir el poder.

I la idea va calar en el més íntim de la multitud. A força de repetir-ho, semblava una veritat absoluta. La manipulació tornava a ser un èxit. O això crèiem. Durant un temps, la situació es va calmar i vam tornar a guanyar les eleccions. Es mantenia l'estatus i els negocis dels amics no perillaven... al cap i a la fi, ells ens finançaven campanyes i mitjans.

Però la idea no estava quieta, continuava el seu viatge dins de la ment col·lectiva. I va produir una mutació. El pensament de la massa va seguir un camí evident, ara ho veig. Si els  nostres governants, els més poderosos, els que tenen les més altes responsabilitats són per natura corruptes i no  segueixen les lleis... perquè no hem de fer tots el mateix?

Al principi només eren petits grups d'esvalotadors, però poc a poc van anar creixent. Ara són una turba. La llei, l'ordre, només un record.

Ara, quant sent els crits al carrer i els forts colps a la porta de casa, només puc recordar les últimes frases del poema de Niemöller

...Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més
que em poguera defensar.

1 comentari:

  1. Hem resistit més de 300 anys, podem fer-ho 4 anys més. Això sí, hem de començar des de ja per tal de fer fora el Partit Pirata instal·lat a la Generalitat. Organitzem-nos en partits polítics, associacions, etc per fer possible el canvi a partir del 2015...

    ResponElimina