Jo acuse

Quan aquesta setmana s'ha dut a terme la ja tan comentada Conferència de Pau al País Basc i he pogut escoltar les lamentables i indecents manifestacions dels impresentables Jose Maria Aznar, Esperanza Aguirre i Esteban González Pons, només he pogut que indignar-me absolutament.

Indignar-me absolutament perquè resulta indignant, indecent, criminal, intentar torpedejar l'abandó de les armes d'un grup terrorista i criminal com l'ETA per simples qüestions electorals.  Perquè resulta propi d'individus miserables i arrossegats intentar no perdre vots a costa de la vida dels ciutadans, inclús dels seus militants... però aquest és un cas que es repeteix ja que el 2004 va intentar no perdre vots desprès d'un atemptat criminal, intentant enganyar a tots els espanyols, no siguera que el poble els acusara d'atraure el terrorisme islamista per la seua política bèl·lica a l'Iraq. I perquè no els interessa adonar-se d'aquella dita castellana que diu que a enemic que fuig, pont de plata.

I és que aquesta política infame és propi d'un ramat de personatges en el que els seus màxims dirigents opinen que l'única funció d'un partit polític és guanyar eleccions... jo pensava que la seua màxima funció era servir als ciutadans, però ells pensen que això només és accessori...

I resulta també indecent aquest pensament que embarga a aquests individus de que qualsevol assoliment social no és més que un privilegi del què es pot prescindir si n'hi ha que realitzar mesures d'ajust (bonic eufemisme quan volen parlar de retallades!). Sanitat pública, gratuïta i universal? Privilegi. Educació pública i gratuïta? Privilegi. Ajudes als dependents? Privilegis. Mesures d'integració als discapacitats? Privilegis. Ajudes als aturats? Privilegis...

Ara bé, ajudes a les entitats financeres? Necessàries. Ajudes a l'educació privada? Necessàries. Recolzament a la sanitat privada? Necessari. Ajudes a les associacions afins? Necessàries. Davallada d'impostos a les grans fortunes? Necessària. Fastos, propaganda i autobombo? Necessaris...

I és per això què jo acuse al Partit Popular.

L'acuse d'indecència política i moral, per intentar torpedejar qualsevol forma de dissolució de la banda ETA si no l'han propiciada ells mateix, per tal de traure un rèdit electoral.

L'acuse de despotisme per mantenir despeses absurdes, afavorir els més rics i retallar dels que menys tenen.

L'acuse d'enganyar els ciutadans al no dir quina és la política què realment pretenen dur a fi.

Els acuse de no ser un partit polític, sinó de ser un simple instrument dels lobbys econòmics d'aquest país, d'estar en política per enriquir-se, d'existir només per tal d'augmentar els beneficis dels seus amos.

Els acuse, en fi, de no estar capacitats ni per a dirigir una comunitat de veïns, de no ser dignes del govern estatal, de no ser dignes de la població que volen representar... de fer autèntic fàstic.