divendres, 8 de juliol de 2011

Això diuen que era... (i 2, de moment)

On s'havia ficat aquella esquerra nacionalista?

Aquest nacionalisme, com havíem dit, va nàixer dins del món universitari. Joves universitaris i professors, seguint el camí què marcava un personatge clau per tal d'entendre el nou nacionalisme valencià, com va ser Joan Fuster, començaren a tractar el tema de la identitat valenciana i el fet diferencial valencià respecte de l'estat espanyol.

Aquest nacionalisme, tractava d'establir un marc teòric en el qual sustentar el fet valencià. I per tal de fer-ho, es van fixar en els veïns del nord. I no van saber o no van voler explicar-ho. Com ja havia dit, aquesta va ser, possiblement, la primera errada. Se li va donar munició a la dreta valenciana espanyolista per tal d'atacar l'incipient moviment nacionalista valencià, titlant-lo de catalanista i venut a l'enemic imperialista del nord.

Però la segona errada va ser molt pitjor. La segona errada va consistir en enrocar-se a la universitat i medis afins, considerant que el poble valencià, possiblement, no estava preparat per tal d'assumir la seua pròpia identitat com a poble. Intentant una mena de nacionalisme il·lustrat, un nacionalisme del poble però sense el poble. Un nacionalisme elitista que situava el seu cap en el món universitari i en la intel·lectualitat valenciana. Una mena de "gauche divine" valenciana.

A més a més, aquest nacionalisme, consolidat al voltant del PSPV, començava a cavar la seua pròpia tomba en unir-se al PSOE. Pensant que podien ser com els seus coreligionaris del PSC i que podrien modular un discurs nacionalista dins del PSOE, no es van adonar que seria el PSOE, com partit de major implantació sociològica al País, el que els acabaria modulant i absorbint (que no assimilant) a ells. Ahí va començar l'imperi dels mediocres dins de certa esquerra del País. L'absoluta professionalització de molts càrrecs del PSOE, que fóra del món polític no tenien cap altra ocupació, va provocar el naixement de famílies polítiques absolutament caïnites al tenir una absoluta incapacitat de pervivència fóra del món de la política. Qüestió literal de supervivència. Una absoluta corrupció del concepte inicial de la política com a servei del poble i no al servei propi. I així fins ara.

I mentre la dreta s'infiltrava pacientment entre les classes i institucions més populars valencianes --constituint el que desprès denominaríem "blaverisme"-- aquesta esquerra nacionalista considerava que no valia la pena fer-ho. Que de forma natural aquest nacionalisme real acabaria penetrant en el poble valencià. Pensant que érem com els catalans, què tenien el fet diferencial introduït als seus gens. Greu equivocació. Aquest nacionalisme elitista era incapaç d'introduir-se en unes classes socials mitjanes-baixes en les que ja havia pres el foc del regionalisme blaver, sobretot a València, de fortes arrels sociològiques agràries.

Ni érem Catalunya, ni ho som, ni hem de pretendre ser-ho. Som valencians i, encara que la major part dels nostres cognoms tinguen un marcat accent català, històricament hem patit un procés d'espanyolització, tant en la nostra base social com en les classes dominants, que els nostres cosins del nord mai no han patit. I això mai s'ha tingut en compte.

Però no siguem catastrofistes. El sentiment nacionalista valencià mai no ha mort. Una llavor va germinar en part de la nostra joventut com testimonien moviments musicals com els que representen "Obrint Pas", "La Gossa Sorda" o "VerdCel". I fenòmens com el que ha representat Mònica Oltra --encara que no compartisc certes estridències-- en l'anterior legislatura, amb una forma de fer política jove i sense el passat que lastra els altres partits amb el ja famós "i tu més", poden arribar a cohesionar-lo al voltant del que hui per hui és el partit que millor representa el sentiment nacional valencià (amb permís de ERPV) desprès de l'assassinat del PSPV a mans del PSOE: el Bloc-Compromís.

I el 22 de maig ens va demostrar que encara n'hi ha esperança, sempre i quan es conte amb el poble valencià. Ara toca treballar. Ara toca no perdre la il·lusió. Ara toca no decepcionar.

Seny i sort.

5 comentaris:

  1. Una anàlisi molt exacta. Enhorabona.

    I pel que dius, soles s'ha de vore a la capital com de "blaveritzats" estan el món faller o el València CF, amb el volum de "classes altes-mitjanes-baixes" que això comporta.

    ResponElimina
  2. El Bloc-Comprimís son els socis naturals de la dreta catalana representada per CiU, van junts a les europees i als congresos: fets son raons i no paules buides.

    ResponElimina
  3. Efectivament, amic anònim, el Bloc i CiU solen anar junts a les europees. Però això mereix una breu reflexió què ve al cas de l'article.

    Tant al País Valencià com a Catalunya, n'hi han dos partits d'arrel fonamentalment nacionalista: CiU a Catalunya, el Bloc a València i Esquerra Republicana als dos.

    Com he explicat anteriorment, el nacionalisme valencià naix fonamentalment en la universitat de finals de la Dictadura, per la qual cosa té unes arrels moderades del centre-esquerra. Tan mateix, el nacionalisme català està fortament implantat en la burgesia catalana, per la qual cosa té unes arrels clarament de centre-dreta o dreta moderada (tal com tradicionalment ha estat aquesta burgesia). Esquerra Republicana és un partit assembleari d'arrels molt més radicals, com tots sabem, per la qual cosa ocupa un espectre polític molt més capgirat a l'esquerra.
    En cas d'intentar arribar a un enteniment entre partits per tal d'aconseguir vots en unes eleccions com les europees, estratègicament em sembla més lògic que concorrin associats Bloc i CiU que Bloc i ERPV, ja que a Europa defensaran bàsicament les mateixes coses (el valor de les petites nacions, les llengües i cultures minoritàries, les economies i infraestructures de les regions...) i possiblement aconseguiran una major representació.

    I, efectivament Viper, es pot observar molt clarament en molts dels equips de futbol majoritaris, així com a les falles, els moros i cristians...

    Salut!

    ResponElimina
  4. ¿Et semblen moderades les declaracions de Juan/Joan Rossell sobre funcionaris i parats?

    ResponElimina
  5. Moderades?

    Em semblen la neciesa pròpia d'aquells que justifiquen la seua ineptitud culpabilitzant el món pel seu fracàs.

    Em semblen la indecència pròpia d'aquell que defèn els seus interesos materials a costa de la vida dels seus conciutadans.

    Em semblen la estupidesa que sembla acompanyar al càrrec de president de la CEOE els darrers anys.

    Em semblen, en definitiva, la imbecil·litat pròpia d'un dels fundadors de Solidaritat Catalana, allà pels anys 80.

    Això és el que em semblen, Drogo.

    Per cert, si s'avaluara als empresaris espanyols per tal que demostraren la seua capacitat per a ser-ho, la cúpula de la CEOE estaria, evidentment, a l'atur. Rossell el primer.

    ResponElimina