dilluns, 20 de juny del 2011

Això diuen que era...(1)

Això diuen que era... és el començament més habitual de les rondalles de les nostres terres. Però amb aquestes línies no vaig a contar una ficció, encara que a algú li ho puga semblar.

S'ha escrit molt i, possiblement, massa sobre la transició democràtica al País Valencià i sobre el perquè o, més bé, els perquès del comportament --de l'aparent indiferència-- de la societat valenciana davant la situació política que vivim hui en dia. Jo també vull fer la meua modesta, possiblement discutible o parcial, aportació al tema. La visió d'un observador, dins del lloc observat.

Com ja vaig comentar en altre article, la situació es remunta a l'època de la negociació de l'Estatut d'Autonomia. Durant aquesta negociació, els autèntics negociadors van ser, d'un costat el valenciano (no és una errada, ho he posat en castellà conscientment) Fernando Abril Martorell --representant del que desprès esdevendria el PP--, ben acompanyat per un dels que van dissenyar l'estratègia del creixement social del blaverisme violent, el finat ucedista Manuel Broseta (i Emilio Attard... bé, ell sempre ha intentat destacar la seua pròpia importància en la Comissió Constitucional, però pel que sembla la seua única funció no anava més enllà de portar els cafés als seus membres --i fer-li la faena bruta a Broseta...--). De l'altra banda, Alfonso Guerra, representant genuí de l'ala més jacobina i centralista del PSOE.

Per part de la dreta, les expectatives autonomistes es podien cenyir al que ells mateix anomenaven un "regionalismo bien entendido". En quant al PSOE, despreciada --com ho era habitualment-- l'ala nacionalista representada pel PSPV, les expectatives tampoc anaven molt més enllà... si de cas anaven a utilitzar el País Valencià com a objecte de canvi amb la dreta per tal de desbloquejar l'estatut andalús.

Com podem veure, el País Valencià no anava més enllà del concepte de "Levante Feliz" i tan sols era útil per tal d'"Ofrenar noves glòries a Espanya".

Però al País, a les acaballes del franquisme, havia aparegut un incipient nacionalisme de caire esquerrà i culte, què representava un problema per a la concepció d'Estat Central que tant PSOE com UCD (i desprès PP) tenien --i tenen, tot siga dit--. Calia eliminar-lo abans que cresquera i poguera transformar-se en un nacionalisme assentat en la societat, semblant al català. Aquesta por, tanmateix, no tenia massa base donat que, al contrari de Catalunya, al País Valencià, el nacionalisme no es trobava arrelat a les capes burgeses de la societat. Ni tan sols a les classes mitjana i mitjana-baixa que eren les majoritàries al País.

L'incipient nacionalisme valencià, havia nascut en les capes més intel·lectuals i progressistes del moviment antifranquista, amb una forta implantació dins de la Universitat. Mentrestant, eixes classes mitjana i mitjana-baixa què constituïen la major part de la societat valenciana, buscaven la seua pròpia identitat fora del règim. Era un mos massa temptador per una dreta que sabia que la tendència natural de la societat valenciana, en la seua majoria treballadora, era votar a les esquerres.

I així, amb la meticulosa planificació de la dreta valenciana encapçalada per Broseta i Attard i amb la interessada col·laboració de Maria Consuelo Reyna, copropietària de Las Provincias, i personatges com Casp i Adlert, què controlaven Lo Rat Penat, les postures del secessionisme cultural que buscava l'apropament a Madrid en contraposició d'un suposat --i absurd, caldria dir-- imperialisme català, es van anar fent lloc entre les classes mitjanes de la societat valenciana. El blaverisme i la dreta més cavernícola i agrària es van infiltrar, més profundament si cap, en els costums folklòrics, de festa i diversió, dels ciutadans d'aquest País. Així, a dia de hui, la seua presència en falles i fogueres, barraques i casals... en el món faller, en el dels moros i cristians o en qualsevol organització festivo-folklòrica, és aclaparadora.

La llavor estava sembrada. La dreta valenciana sabia que qui controla la base desprès serà capaç d'escalar fins el cim. Quan les classes mitjanes es dretitzaren com a conseqüència de la millora en l'estat del benestar, què ja s'intuïa, i que faria que fins i tot la major part de la nostra societat es considerara membre de la classe mitjana-alta, ja s'arreplegarien els resultats. Com així va ser.

Però, i l'esquerra nacionalista? On s'havia ficat aquest nacionalisme?

3 comentaris:

  1. Una magnífica síntesi d'aquells temps confusos de sembrar els vents dels que venen les tempestes d'avui... I quins records, tot s'ha de dir. Esperem les pròximes entregues. Salut!

    ResponElimina
  2. Sobre eixa infiltració al món festiu o folclòric, és interessant el llibre de Toni Gisbert "Quan el mal ve d'Espanya".

    ResponElimina
  3. Un llibre interessant, Joan Lluis. jo et recomane un altre: "Roig i blau. La transició democràtica valenciana" de Cucó. Un llibre que considere imprescindible per tal d'entendre el nostre present al conèixer el nostre passat més recent.

    Pep, pense que tu ja el coneixes, cert?

    Salut!

    ResponElimina